Bonaventura
Bassegoda
Departament d’Art
EXPLICAR de manera breu, quasi telegràfica, la importància de les produccions artístiques de França al llarg de la història és una empresa segurament desbaratada, entre d’altres moltes raons, perquè el que avui anomenem
França ha estat una realitat geopolítica molt variable i imprecisa. El concepte de nació és fa difícil remuntar-lo més enllà del segle XVII. L’estructura de l’Estat és defineix en aquest país només a partir de l’herència bonapartista i els límits territorials no han estat definitivament resolts fins al segle XX. D’altra banda la fundació de la història de l’art com a disciplina científica es dona cap al tercer terç del segle XIX, que és una època marcada per un fort esperit nacionalista i d’afirmació dels estats centralitzats. No ens ha de sorprendre per tant que en el procés de definició i explicació dels grans estils del passat remot, com ara l’art del paleolític, o l’art alt medieval, o l’art romànic o l’art gòtic, els historiadors de diversos països hagin plantejat la justificació d’aquests estils o models d’acord amb una certa dosi de nacionalisme. D’aquí l’artificiosa contraposició entre Altamira o Lascaux; o la suposada hegemonia de l’art carolingi enfront d’altres models contemporanis; o el debat sobre l’origen italià, francès, català o castellà del romànic; o sobre les varietats i independència dels models de l’arquitectura gòtica. Amb el Renaixement, per contra, ens trobem per primer cop amb un estil i una època que es presenta amb plena autoconsciència, és a dir que també elabora una teoria per justificar les seves opcions de manera quasi paral·lela a l’aparició de les primeres mostres del nou art, per això el seu origen no és ara una qüestió discutible. Tenim
el
s noms dels seus inventors, unes dades cronològiques ben precises i uns llocs i unes obres ben concretes amb les quals es presenta el nou llenguatge artístic. Aquest model artístic florentí troba la seva plenitud i complementarietat amb l’impuls de mecenatge de la Roma de Juli II, de Lleó X i de Climent VII. Els altres estats italians i els diversos regnes europeus es veuran condicionats pel prestigi d’aquest model artístic, i d’una o altra manera, amb més o menys originalitat adoptaran aquest llenguatge. Haurem d’esperar fins ben avançat el segle XVII per trobar, en el cas de França, la plena maduració independent del model renaixentista italià. Aquest model, que per convenció anomenem “classicisme francès”, troba en el palau de Versalles la seva realització arquitectònica emblemàtica. Es tracta d’un magnífic monument, però també pot ser llegit com el paradigma d’un programa de gestió de les arts des de l’Estat amb la voluntat explícita de posar-les al servei de l’exaltació del poder absolutista.
Les grans novetats artístiques encara passen al segle XVIII per la interpretació i l’adaptació del que marca el món artístic romà, però les diverses iniciatives institucionals de l’Estat francès en relació a l’ensenyament i a la promoció de les arts mitjançant les acadèmies, els
salons i les estades d’estudi dels millors joves artistes a Roma, farà que, a l’entorn de l’esclat revolucionari a França, París es converteixi progressivament en la capital internacional de les arts. El prestigi i la magnitud del Musée Napoléon, precedent de l’actual Louvre, serà una dada afegida a aquest procés d’hegemonia que d’alguna manera es pot considerar indiscutible fins a la segona guerra mundial. Els grans estils moderns com ara el neoclassicisme, el romanticisme, el naturalisme, el simbolisme, l’impressionisme i els diversos moviments de l’art de les primeres avantguardes tenen sinó protagonistes sempre francesos, sí artistes vinculats d’una o altra manera al teixit cultural de la capital de França.
Tots aquests fenòmens o moviments artístics que acabem de citar no són segurament un estil com ho va ser el cicle unitari renaixement-barroc, que d’alguna manera intenta ser un sistema de les arts, un mètode amb voluntat
científica per a representar el món. La cultura moderna iniciada amb la Il·lustració es caracteritza pel seu polifacetisme, per la pèrdua de la unitat en la voluntat de coneixement i de representació, d’aquí la subjectivitat i l’individualisme com base substancial del treball de l’artista. Aquesta és una de les raons per a la simultaneïtat temporal d’alguns d’aquests moviments i la multiplicitat i reiteració de moltes propostes i programes.
França no es pot reduir a París, però és en aquesta ciutat on s’exerceix quasi en exclusiva la funció de capital europea i mundial de les arts durant quasi un segle i mig. Ens agradi o no aquesta és una realitat històrica que d’alguna manera ha marcat per sempre el món i la cultura artística que ens ha tocat viure.
Enllaços
recollits per Ana Escañuela
Revisió d'enllaços: 10/05/2005
