Als francesos sempre els ha agradat el jazz, ja des dels inicis. Debussy en
va quedar fascinat i en més d'una ocasió es va prendre alguna
llicència. Tot el món de les varietés, amb personatges
tan legendaris com la Mistinguett ,
hereu del de les operetes
parisenques i vieneses ,
també des de molt al principi va festejar amb els compassos del ragtime .
Els famosos anys 20 francesos van fer de pont facilitant el coneixement dels
músics i els corrents nord-americans. I l'acordió i
els vals mussette , per exemple, o els "Chansonniers" ja no només
s'escoltaven a ritme de vals o de polca, sinó que incorporaven el fox-trott;
recordem Josefine Baker o Maurice
Chevalier o la mateixa Edith
Piaf , per citar només tres dels intèrprets més coneguts
pel gran públic no francès, que amb molts d'altres van ser els
mestres, o si més no els precursors, de tota una generació de
músics, cantants, actors, que arribats els anys 50 i 60 van conformar
un panorama únic amb uns signes d'identitat remarcablement francesos,
que a casa nostra en molts casos coneixeríem gràcies a la "Nova
Cançó" i als seus pioners "Els
16 jutges" .
El jazz a l'Alemanya nazi ja havia representat un signe
de rebel·lió i escoltar-ne era un perillós repte.
Perquè pels europeus el jazz sempre va ser sinònim de desinhibició;
per això després del 45 s'escoltaven les
grans orquestres o els intèrprets més significats, que
anaven a Paris des dels EEUU atrets per l'èxit que se'ls prometia.
Tot i així a la França de l'existencialisme el jazz es va tornar
més intimista, van proliferar les jazz
cava que s'agrupaven per zones urbanes molt concretes, freqüentades
per intel·lectuals, que mentre consumien grans quantitats de tabac
i alcohol i discutien sobre quin hauria de ser el seu paper dins la política
i la cultura, escoltaven les inquietants notes d'un saxo i les veus ja en
francès que versionaven les balades de les grans dames negres.
En aquest ambient, encara volgudament en blanc i negre, neix
el que es coneixerà a tot Europa com "la
Chanson Française" , que donà un planter de figures excepcionals,
sorgides de móns molt diversos, però que sempre buscaven el mateix:
una altra manera d'explicar França als francesos. Músics, poètes,
novel·listes, filòsofs, actors, dissenyadors, fotògrafs
van formar part, o van donar suport a tota una generació que va saber
fer del binomi paraula/música, quelcom molt proper i popular. Van cultivar
la ironia, la melangia, el sarcasme, ... van parlar de l'amor i del desamor,
de les bones i males costums, de política i filosofia, de reptes i frustracions.
Es van adaptar i musicar poetes com Prévert,
Rimbaud, Eluard, Aragon, Baudelaire, Verlaine, Vian i un llarg etcetera.
Curiosament algunes d'aquestes cançons van ser tan conegudes internacionalment,
que van ser adaptades a diferents estils musicals, inicialment al jazz, i cantades
per molts i diferents intèrprets, des de les potents veus dels crooners
americans, fins a conegudes figures del rock and roll i del pop. La
mer, Les feuilles mortes, C'est si bon...
Era l'època del existencialisme de Sartre i
de Camus , dels contundents i
provocadors Simone
de Beauvoir i Herbert Marcuse .
Del moviment hippie ,
que s'estava extenent per tot Europa i que propugnava una altra manera de viure,
obertament antibel·licista, com a resultat de la guerra del Vietnam i
de la massacre que va representar.
Dels grans concerts a l'aire lliure, de la guitarra de Jimmy
Hendrix i de "l'efecte" Beatles .
De la seducció de personatges com el Che
Guevara i de la confiança en règims com el de Cuba i Xina.
Va ser el moment de la mini faldilla, de les pastilles "anti-baby", del dràstic
canvi en el comportament sexual de les dones, dels capellans compromesos amb
la lluita obrera i de la Vespa ,
una moto italiana, urbana, lleugera i assequible. A França les inquietuds
socials dels obrers i dels estudiants en contra del govern molt conservador
del general De
Gaulle , van desembocar en els fets del maig
del 68 , que durant uns dies van posar
en entredit , segons alguns en perill, les institucions polítiques
del país. Després el desencís.
Quin paper jugava el cantautor francès en tot aquest
conglomerat d'esdeveniments? En primer lloc cal dir que hem començat
a parlar d'uns inicis l'any 1945, i cal recordar que una certa manera de sentir
França i d'expressar-la musicalment, com ja hem dit, venia de lluny,
de tota la tradició de les varietés, recordem un personatge tan
emblemàtic com Charles
Trenet , del cabaret, del teatre d'avantguarda, etc... El que va provocar
la postguerra és que tots aquests ideals passesin a formar part de l'ideari
col·lectiu: es feia necessari recuperar la confiança en un país,
de sentir-se de nou portador d'una certa manera de pensar i viure, no en va
s'idealitzà tot el moviment de la Resistència
. I
això exactament és el que van començar a fer els que pujaven
a dalt de les tarimes
dels cafès o dels teatres
de cabaret, ajudats per una guitarra o un piano vertical. Es van an
ar
guanyant el públic explicant-los la vida quotidiana, ridiculitzant el
poder, rascant la dura capa que amagava els sentiments més íntims.
Versionaven poetes, adaptaven cançons tradicionals i creaven versions
pròpies. De les caves de Saint
Germain-des-Près a les grans sales de concert van passar pocs anys.
Les discogràfiques aviat es van interessar per la majoria d'ells i elles
i en molts casos en feien un llançament molt important per tot Europa.
A Espanya van ser absolutament ignorats, i a Catalunya, tot i ser coneguts
i estimats només per un públic molt minoritari, majoritàriament
universitari, van representar una alenada d'intel·ligència i
bon gust. De tots ells en va beure amb fruïció la Nova Cançò des
de principis dels anys 60.
Seguidament inclourem uns pocs noms, només alguns dels
més significatius del moment, i en podeu llegir la biografia. De fet
n'hi ha molts més, alguns d'ells amb molt d'èxit comercial per
Europa i Amèrica, tal seria el cas de Charles
Aznavour o Gilbert
Becaud .
període
d'entreguerres, i que es va caracteritzar per un "savoir-faire" culturalment
encomiable, tot barrejant la música més autòctona amb
allò que des de feia anys anava arribant des de l'altre cantó de
l'Atlàntic: el jazz. D'altra banda la vitalitat cultural del moment
es va veure recolzada per aquesta necessitat de reafirmació, i la música
i la poesia en van ser dos dels seus màxims exponents. El reconeixement
als grans poetes, tant als clàssics com als vanguardistes d'inicis del
segle XX, i l'apropament als nous valors va ser un fet extensament viscut. 
