Francesc Cortès
Departament d’Art 

La música francesa al segle XX: més que un referent

A CATALUNYA, la música francesa, al segle XX era sinònim de modernitat, de progrés. París era el més proper i el més sotjat dels dos focus europeus en la renovació del llenguatge musical; l’altre era làmbit germànic.

Diu Xavier Montsalvatge a Papers autobiogràfics (1991; 95-96): “Els contactes amb l’Institut Francès van ser més constants i diversos. Pierre Deffontaines, el seu director, havia assimilat completament totes les perspectives de la cultura catalana, incloent-hi les seves manifestacions més racialment populars. […]  També sentia predilecció per la música i havia portat a l’Institut diversos compositors i crítics –Claude Delvincourt, Henri Sauget, Olivier Messiaen, Roland-Manuel i molts altres– perquè hi donessin conferències o hi presentessin les seves obres.” L’Institut Francès es convertí en una finestra musical oberta a Europa, en la forma d’aconseguir informacions sobre les avantguardes i la Nova Música en un moment d’aïllament.

París fou durant la primera meitat de segle XX el gresol on es movien quasi tots els moviments avantguardistes. D’aquí que aquella fos la ciutat somniada pels músics del nostres país: allí descobrí Mompou les noves sonoritats, de París en Manuel Blancafort es proveïa de les darreres composicions, Manuel de Falla es posà en contacte amb homes com Stravinsky, Milhaud, o Ravel. El París del període d’entreguerres esdevingué un marc irrepetible on s’aplegaren quasi totes les avantguardes, deixant el seu pòsit damunt del món encara decadent del fin-de-siècle. El simbolisme de Debussy, l’actitut iconoclasta de Satie, el romanticisme tardà de Fauré i d’Indy arribaren a Catalunya amb molta immediatesa. L’activació de l’activitat concertística al nostre país, sobre tot mercès a la associació Música da Camera, permeteren el pas per casa nostre d’artistes com el pianista Alfred Cortot, o de Maurice Ravel amb un festival monogràfic el 1924, d’unes sessions dedicades a Honegger el 1929 i d’un festival Darius Milhaud el 1932, o la vinguda a Barcelona d’Igor Stravinsky –amb grafia Strawinsky, a la francesa–. A més a més la coneixença de la música de Fauré i de Saint-Saëns ja des de les darreries del segle XIX, feren de la música francesa el veritable referent de la modernitat musical, molt més que no l’expressionisme germànic.

L’ambient decadent d’inicis de segle XX, l’època en què imperava l’estètica simbolista, fortament solcada pel wagnerisme francès, decandí amb la primera guerra mundial. Després vingué el moment del “crit a l’ordre”, tan ben expressat per J. Cocteau, era l’hora de la recerca d’una nova estètica, imbuïda per la claretat i la racionalitat tan cartesianament franceses, però també per l’estètica de circ i per la provocació que cercaren els membres de l’anomenat grup dels Sis –Poulenc, Milhaud, Honegger, Durey, Auric i Tailleferre– al costat d’un sempre iconoclasta Erick Satie.

Durant uns anys, a la dècada dels anys vint, convisqueren a París i intercanviaren experiències Ravel, Fauré, Satie, Stravinsky, Prokofiev, Dukas, Koechlin, d’Indy, Enesco, Roussel, Dupré, Poulenc, Honegger, Milhaud, Falla, Mompou, Pau Casals, un jove Yehudi Menuhin... Al seu costat es trobaven Picasso, Gris, Braque, Derain, i Jean Cocteau, amb qui emprengueren projectes comuns. A més a més, residien a París empresaris com Diaghilev, Ida Rubisntein, Rolf de Maré, Serge Koussevitzky, els quals aprofitaren la bona disposició de mecenes com els Polignac, Clemenceau, Rotschild. Fou un panorama insòlit, potser irrepetible, un intens i brillant instant de la història de la música.

L’ambient pedagògic parisenc també es renovà: si durant el segle XIX el conservatori de París havia atret –entre d’altres– bon nombre de pianistes catalans, ara la Schola Cantorum de Charles Bordes i després l’anomenada Escola americana de Fontainebleau, amb Nadia Boulanger al capdavant, representaren els centres més atractius i de formació musical sòlida. Catalunya mantingué amb la Schola Cantorum una estreta relació: de primer l’amistat entre Bordes i Pedrell, després la vinguda del cor de la Schola convidats per l’Orfeó Català. És fàcil comprendre que aquests vincles es continuessin amb la presència del repertori francès a les sales de concert catalanes, i sobre tot amb la influència estètica que es palesa a les cançons, al lied català.

Des de l’òpera a la simfonia, de l’opereta al music-hall, dels cabarets als cafès, de les revistes a les chansons, no trobaríem cap gènere musical que no mostrés la petja francòfila. Potser per aquesta raó les dues sarsueles catalanes més populars, La Legió d’honor i la Cançó d’amor i de guerra transcorren en terres franceses i acaben cantant a Catalunya.  

ENLLAÇOS AL CATÀLEG DE LA UAB	ENLLAÇOS A INTERNET
La música a França Per trobar totes les obres que existeixen al catàleg de les biblioteques de la UAB d'un músic determinat, busqueu en el camp d'autor. Per exemple Claude Debussy Si voleu saber què tenim sobre aquest músic (biografies, estudis, etc.) busqueu-lo en el camp de matèria. Per exemple Claude Debussy	Música francesa La música a la Bibliothèque national française République française. Ministère des affairs étrangères Mezzo, la chaine, classique, jazz, musiques du monde Route des orgues de France (Ministère de la culture et de la communication)

Enllaços recollits per Ana Escañuela

Revisió d'enllaços 10/05/2005