Pere Lluís Font
Departament de Filosofia
L'OBJECTIU
d’aquestes ratlles és dibuixar el mapa de la filosofia
francesa (especialment a l’època moderna), un mapa en relleu
i fet a una escala que només permet la menció dels moments i
les figures principals.
Un mot de prehistòria.
A l’antiguitat, la filosofia va ser grega, amb serrells
llatins. A l’Edat Mitjana es va desenvolupar en el marc de les
tres religions monoteistes: hi va haver una filosofia cristiana,
una filosofia musulmana i una filosofia jueva. La filosofia
cristiana va florir a l’Europa Occidental, repartida entre els
diversos països. Fins i tot el nostre hi va fer un bon paper
(només cal recordar la figura de Ramon Llull). Encara que França
hi va posar l’escenari principal, París, els filòsofs
francesos (malgrat alguna figura remarcable, com ara Pere
Abelard) hi van fer un paper discret, no tan brillant com els
italians o els britànics. A l’època del Renaixement, la
filosofia va ser sobretot italiana, però França va donar ja
una figura extraordinària, Michel de Montaigne, gran escriptor
i alhora pensador important (qualificat generalment d’escèptic,
però que potser caldria qualificar simplement de crític),
considerat el cap de fila dels “moralistes” i, com a tal, el
millor representant del geni francès, si és veritat allò que
deia Sartre: que els “moralistes” representen el que hi ha
de més original en les lletres franceses.
Així arribem a l’època moderna, en
què França és un dels tres
principals àmbits geoculturals
productors de filosofia (els altres dos són, naturalment,
Alemanya i els països anglosaxons). Però és França qui
encamina el procés del pensament modern amb René Descartes.
En efecte, el tòpic (un tòpic ben
justificat) diu que Descartes és el pare de la filosofia
moderna. Podríem dir que amb ell recomença la filosofia amb
una ambició teòrica i amb un rigor metodològic sense parió.
És el gran heroi de la revolució intel·lectual (filosòfica i
científica) del segle xvii
i el símbol de l’esperit racionalista. El Discurs del mètode i les Meditacions metafísiques són
obres de pedra picada, amb un radi d’acció que arriba fins a
nosaltres. Descartes marca, doncs, un abans i un després. Però
cal recordar que tenia com a llibre de capçalera els Assaigs de Montaigne. En
l’horitzó mental obert per Descartes, trobem encara a la França
del segle xvii dos
filòsofs més, molt originals i vigorosos: Blaise Pascal i
Nicolas Malebranche, que repensen la tradició cristiana en el
marc de la filosofia de Descartes. Algú ha pogut dir que tota
la filosofia francesa posterior por ser considerada com una espècie
de diàleg entre les quatre figures que acabem de situar:
Montaigne, Descartes, Pascal i Malebranche.
El segon moment de plenitud de la
filosofia francesa el trobem a l’època de la Il·lustració.
Pierre Bayle, autor del monumental Diccionari històric i crític, fa la transició del segle xvii al xviii. Però els quatre
noms essencials de la Il·lustració francesa són el baró de
Montesquieu, Voltaire, Denis Diderot (codirector, amb Jean le
Rond d’Alembert, de la gran obra col·lectiva del segle, l’Enciclopèdia) i
Jean-Jacques Rousseau (franco-suís), amb els quals França es
converteix en el gran centre productor i difusor de les idees il·lustrades.
Al segle xix la torxa de la
filosofia passa a Alemanya. França fa un paper digne, però
secundari. El segle xix
francès comença amb un filòsof introspectiu, François-Pierre
Maine de Biran, i amb els teòrics del socialisme utòpic:
Charles-Henri de Saint-Simon, Charles Fourier i Joseph Proudhon.
Però la figura principal de la filosofia francesa vuitcentista
és Auguste Comte, el fundador del positivisme. També han de
ser esmentats Claude Bernard, teòric del mètode experimental i
Jules Lachelier, representant de l’anomenat positivisme
espiritualista.
França recupera protagonisme en el
segle xx a partir
de la filosofia vitalista d’Henri Bergson, segurament el filòsof
francès més important després de Descartes i potser el més
important de l’Europa del seu temps. Bergson és una de les
anomenades tres bes,
que dominen la filosofia francesa d’entre-guerres. Les altres
dues bes són Maurice
Blondel, el filòsof de l’acció, i Léon Brunschvicg,
representant de la filosofia crítica (després de la Segona
Guerra Mundial, el mestratge de les tres bes serà substituït a
França pel de les tres hacs
alemanyes: Hegel, Husserl i Heidegger). La segona fornada del
segle la constitueixen els filòsofs existencialistes: Gabriel
Marcel, Jean-Paul Sartre i Maurice Merleau-Ponty (els dos
darrers, marcats per la fenomenologia). Però cal esmentar també
altres tendències: l’epistemologia d’Henri Poincaré, de
Pierre Duhem, de Gaston Bachelard i de Robert Blanché, el
neotomisme de Jacques Maritain i d’Étienne Gilson, el
personalisme d’Emmanuel Mounier i de Jean Lacroix, l’hermenèutica
de Paul Ricoeur, la filosofia de la religió d’Henri Duméry,
l’ètica fonamental d’Emmanuel Levinas (d’origen lituà),
l’estructuralisme de Michel Foucault i el postestructuralisme
de Gilles Deleuze i de Jacques Derrida, entre d’altres.
Aquesta presentació dels principals
moments i figures de la filosofia francesa suposa una tria i,
com tota tria, té inevitablement alguna cosa de subjectiu. Però,
com diuen els castellans, si no “están todos los que son”,
sí que “son todos los que están”. Almenys permet de
percebre que la tradició filosòfica francesa és una de les
tres més importants de l’època moderna, al costat de
l’alemanya i de l’anglosaxona.
Enllaços
elaborats per Santi
Farré
Revisió d'enllaços 10/05/2005
