La galaxia 3370,
com a metàfora de “la circumnavegació existencial”
Dèiem, diem… que en la lectura atenta de “La repetició” hi trobem un concepte que només surt una vegada. El trobem a la pàgina 39 de l’edició catalana esmentada, on Constantin Constantius, l’heterònim Kierkegaardià, parla de “la circumnavegació existencial”.
Ens preguntàvem si aquest era l’equivalent kierkegaardià del concepte de viatge que aquí ens havíem representat. Viatge no com a repetició, ans com a exploració en el nou i el desconegut. Viatge no com a repetició en la serietat i en la realitat de l’existència, ans de formació i més propi de l’esperit enjogassat i previ a la repetició que haurà d’esdevenir-se en la nova serietat i en la realitat de l’existència…
Perquè la necessitat d’aquesta circumnavegació, d’aquest viatge existencial, és una necessitat que kierkegaard ens reclama, ens exigeix, ens demana per assolir la repetició : “Aquell qui no ha circumnavegat la vida abans de començar la seva existència no arribarà mai a viure” diu per boca del que hem anomenat psicòleg. Cal, a més, després d’aquesta aventura, no haver-ne quedat ferit, frustrat, enfastiguejat, esporuguit, despotitzat, mesell,… : “Aquell qui l’ha circumnavegada i n’ha quedat fart està mal constituït“.
Cal un viatge formatiu, una mirada damunt d’altres galaxies, “un anar darrera les papallones“, “un estar-se de puntetes per veure les excel·lències del món“… , si això no es produeix tenim l’arquetip del “senyor Esteve” d’en Santiago Rusiñol dins l’imaginari català. L’home que sense aquesta exploració prèvia, sense constitució prèvia del seu jo, rau en la repetició per obediència externa, per massificació dels costums, per l’anul·lació del particular en el general del costum… És allò que fa dir al senyor Esteve, ja en el llit de moribunt, el següent:
” -Deixa’m dir, que encara hi sóc a temps. Jo he treballat molt en el món. No he fet més que això: treballar. Ara que me’n vaig et puc dir que no he viscut, que no sé lo que és viure. He passat. Només he passat. Jo no he estat jove, no he estat home, no he sigut res a la vida. He sigut un botiguer que ha trobat una casa feta, que l’ha cuidada, que l’ha seguida, que l’ha feta prosperar, perquè després vingués un altre, tu, i l’anés cuidant com jo l’he cuidada, (…)
-Jo no he ambicionat res per a mi -va seguir dient en veu feble- No sé lo que són alegries: no m’han ensenyat mai a tenir-ne. No sabia lo que eren tristeses, i tu me n’has ensenyat alguna! No sabia de plorar, i ja n’he après, però n’he après molt tard! Us he estimat. És clar que us hauré estimat, però fins ara no me n’adono, i ara que me n’adono… me’n vaig!”
En aquest estil tan entenedor de Rusiñol se’ns materialitza el que pot ser una vida que ha entrat en la repetició sense la prèvia circumnavegació existencial. Una vida eixorca i d’ofec on en realitat ni tan sols s’ha assolit la veritable plenitud de la repetició, és a dir, la repetició que se’n ofereix com “el pa de cada dia que sadolla amb la seva benedicció”.
Aquest és un punt clau en la lluita per la nostra identitat, per aquell desgranament que ens cal fer per escatir la llavor que representem. La llavor de la nostra individualitat, única, finita i infinita, entre la possibilitat i la necessitat, entre el temporal i l’etern, … Un error que podem cometre al caure fàcilment en una falaç bondat, la que és meritoria, només, per la comoditat emmandrida i egoísta dels altres.
Cal a més, en aquest viatge formatiu, no haver-ne quedat fart, no haver-se corrumput o desencisat. Cal haver après el que són les coses i la vida, allò que verament depèn de nosaltres i allò que no. Cal una reflexió serena i única -en tant personal – del procedir de tot, i una fonamentació cosmològica, aquella que veurem en altres treballs de l’inexaurible Sören Kierkegaard.
Dèiem i diem que la circumnavegació existencial Kierkegaardiana és el viatge. Diem que el viatge en el sentit de l’expansió externa o interna, i no pas necessàriament geogràfica.
Seguirem!