Fi de la monarquia
Capítol 1
Llegenda de Lucrècia (imatges 1, 2, 3)
Tarquini el Superb (534-509aC.) va continuar l’expansió territorial pels voltants del Laci. En aquests moments ja es pot parlar d’un petit “imperi” romà, que incloïa la Sabina, tot el Tirrè i les colònies meridionals d’Etrúria fins a Gaeta.
Fos pel seu absolutisme, fos per la seva despreocupació pels problemes interns, el cert és que un cop d’estat acaba amb el Superb, que es veu obligat a exiliar-se cap al nord, cap a Etrúria, d’on ja no va tornar.
La tradició explica que la causa directa de l’expulsió dels reis havia estat la violació de Lucrècia. Sext Tarquini, el fill del rei Tarquini el Superb, "va concebre una passió malsana per seduir Lucrècia...Va anar a Col·làcia sense saber-ho Col·latí [el marit de Lucrècia]. Acollit allí amb amabilitat... fou conduït, després de sopar, a l'habitació dels hostes. Quan li va semblar que els voltants estaven segurs i que tothom dormia, ardent de passió i amb l'espasa desembeinada, s'acostà a Lucrècia que dormia, i posant la mà esquerra sobre el pit de la dona, li va dir: "No cridis, Lucrècia; sóc Sext Tarquini; tinc l'espasa a la mà; moriràs si dius res"... Com que la veia obstinada i que ni tan sols cedia per la por a la mort... va dir que, quan fos morta, posaria al seu costat un esclau nu degollat, a fi que es digués que havia estat morta per un adulteri vergonyós".
Lucrècia, davant d’aquesta amenaça, va cedir. Una vegada va haver marxat Tarquini, la dona envià a cercar el seu pare i el seu marit, i els explicà el que havia succeït.
"Li diuen que és la ment la que comet les faltes, no el cos i que no hi ha culpa on no hi ha intenció. Ella contesta: “Vosaltres veureu el que ell es mereix: jo encara que m’absolc de la falta, no m’allibero del càstig; cap dona sense honor podrà viure amb l’excusa de ser com Lucrècia”. Un ganivet que tenia amagat sota el vestit se’l va clavar al cor i lliscant sobre la ferida, va caure moribunda. (Tit Livi, Els orígens de Roma I, 58)".
Pervivència de la figura de Lucrècia.
Després d’aquest fet, el marit i els amics expulsaren de Roma el rei Tarquini. Així es va iniciar l’època republicana, que ocupa els anys que van des del 509 aC. fins al 27 aC.
FI DE LA MONARQUIA - INICI DE LA REPÚBLICA
Fi de la monarquia
Capítol 2
Causes històriques. República com a sinònim de "libertas"
Les raons de la caiguda de Tarquini són força confuses i subjectes a diverses interpretacions. La reconstrucció dels fets permet de suposar que es va produir una conjuració a palau contra el rei, deguda, sens dubte, a múltiples causes de caràcter intern i extern. Entre les primeres, el desgat gradual dels poders del rei que s’havien anat traspassant als múltiples col·laboradors dels quals s’havia rodejat per al govern de la ciutat. També les gentes degueren col·laborar en l’enderrocament d’un govern que no valorava suficientment la seva preeminència tradicional. I fins i tot els elements no patricis, que, al llarg d’aquests anys d’expansió econòmica, s’havien anat enriquint.
Entre les raons externes, la més decisiva fou la invasió de Roma per part de Porsenna, rei de la ciutat etrusca de Clusium (Chiusi), que, en certa manera, representava l’últim dels conqueridors etruscs l’objectiu del qual era apoderar-se del Laci. Tit Livi ens explica que la invasió de Porsenna es va produir perquè els Tarquinis li van demanar que intervenís en el conflicte a fi de reestablir la monarquia. Però si aquesta trucada es va produir, el cert és que Porsenna no va pas reestablir al tron Tarquini, que va romandre exiliat, primer a Tusculum i després a Cumes fins que hi va morir l’any 495. A Roma ja s’havia produït el canvi de règim, en certa manera de forma constitucional, ja que la tradició ens diu que els dos primers cònsols (Luci Juni Brutus i Luci Tarquini Col·latí) foren elegits pels Comicis Centuriats, tal com Servi Tul·li havia prescrit.
Però entre aquestes raons externes, a més de la invasió de Porsenna, que fou òbviament decisiva, cal tenir en compte el clima exterior antimonàrquic característic d’aquesta època. Més o menys contemporànies a la creació de la república romana, hi ha testimoniada l’existència de repúbliques en diverses ciutats etrusques: Orvieto, Vulci, Tarquinia i, posteriorment, Chiusi. L’estatut de Cerveteri, entorn del 500, era mig republicà i mig monàrquic, tal com es desprèn de la inscripció de les taules d’or de Pyrgi, on el representant de la ciutat, Thefarie Velianas, no és qualificat com a rei (lucumon), sinó com un magistrat, per bé que no anual, car es desprèn que portava tres anys exercint les seves funcions. La darrera ciutat etrusca que va mantenir la forma monàrquica fou Veies, segons Tit Livi. Del seu relat es desprèn que ja havien desaparegut els reis a les altres ciutats etrusques, ja que aquestes es van negar a auxiliar-la en la seva guerra amb Roma (396), perquè tenia un rei i per odi a la monarquia.
La manca de confiança en els fastos consolars corresponents als primers anys de la república ha dut els historiadors a plantejar de formes diverses el problema de com es va cobrir el buit institucional en aquests primers anys. El punt d’acord, entre tots, és que el consolat –la magistratura doble i col·legiada que va constituir la magistratura suprema i ordinària durant tota la república- no va pas sorgir immediatament després de l’expulsió de Tarquini. La tesi més generalitzada és la que pressuposa que, durant aquests primers anys o el període transitori de la monarquia al consolat, es va passar per una fase intermèdia que implicava la designació per un any d’un praetor maximus que posteriorment va desdoblar les seves funcions. S’està molt a prop ja del sistema binari dels cònsols, encara que aquests, almenys fins a la llei Valeriohoràcia del 449aC., seguien designant-se com a pretors. Fins al 485 aC. es coneixen casos de plebeus que van ocupar el consolat, la qual cosa sembla demostrar que, després de la caiguda de la monarquia, les magistratures superiors no foren monopolitzades pels patres, el nucli que controlava, des dels inicis de la història de Roma, el Senat, l’exèrcit i els sacerdocis. L’explicació més concloent és el clima de tensions i enfrontaments des de començament de la república, que degué implicar compromisos i aliances entre les faccions més fortes.
