El govern d’Octavi, que el 27 aC rebé del Senat el títol d’August, es caracteritzà per una notable activitat reorganitzativa per tot l’Imperi. D’altra banda, el mateix 27 aC s’acordà que les províncies pacificades quedessin sota la tutela del Senat, mentre que aquelles on hi la presència de legions fossin administrades directament per August. En aquest context, es produí una nova reorganització d’Hispania, que, des d’aleshores fins a l’època de Dioclecià, quedà dividida en tres províncies: la Citerior Tarraconensis, la Ulterior Lusitania i la Ulterior Baetica. Mentre que les dues primeres foren províncies imperials (prouinciae Caesaris), la darrera fou de caràcter senatorial (provincia populi Romani).

Bronze de Bembibre (León) amb el controvertit Edicte del Bierzo

Els nous territoris conquerits al finalitzar les Guerres Càntabres (29-19 aC), la Callaecia i gran part del futur conuentus Asturum, així com els districtes miners de Castulo (Linares, Jaén) y de los montes Mariani (Sierra Morena), foren inclosos dins la Citerior Tarraconensis entre els anys 16 i el 7 aC; una enorme província, amb capital a Tarraco, que, segons Estrabó, fou subdividida en tres diòcesis o districtes militars, cadascuna dirigida per un legat (legati legionis); divisions que no queden gaire clares i que, pel que sembla, desaparegueren cap a mitjans del segle I dC, amb la definitiva pacificació de la península. Com que les diòcesis tingueren una funcionalitat exclusivament militar, constituint zones d’acció i de reclutament de les legions, no serien incompatibles amb els conuentus iuridici, que ja devien estar vigents en època d’August, tal i com indicaria la troballa d’una tabula hospitalis (la Tabula Lougeiorum), on es parla d’un conuentus Arae Augustae a l’any 1 dC. Els conuentus iuridici, creats per optimitzar l’estructura administrativa de les complexes províncies hispanes, constituïen circumscripcions de dimensions variades i funcions diverses (administratives, judicials, religioses, fiscals, militars i altres) centralitzades en una capital. D’altra banda, cal esmentar la relació entre les diòcesis i la provincia Transduriana, només citada al pol·lèmic “Edicte del Bierzo” (també conegut com a “Bronze de Bembibre), i que, grosso modo, degué abastar els nous territoris conquerits al NO peninsular. En aquest sentit, sembla que les diòcesis podrien haver constituït una fase intermitja entre la supresió de la provincia Transduriana i la implantació dels conuentus iuridici.
August, a l’igual que Cèsar, dugué a terme una important política colonitzadora i municipalitzadora, però mentre que el dictador organitzà generalment les seves fundacions a partir de l’establiment de veterans (deductio) en assentaments ja existents, el princeps optà sobretot per la fundació d’establiments colonials ex novo de caràcter militar, configurats per contingents de legionaris. Producte d’aquesta política fundacional foren les colònies de Barcino (Barcelona), Caesaraugusta (Saragossa), Asturica Augusta (Astorga), Libisosa (Lezuza) i, ja a la Ulterior Lusitania, d’Emerita Augusta (Mérida). D’altra banda, August, a l’igual que Cèsar, promocionà també comunitats indígenes (peregrini) al rang municipal, tant amb dret romà com llatí, però al contrari que el dictador, que sobretot aplicà la seva política a la Ulterior Baetica, on portà a terme nombroses concessions, August centrà la seva activitat municipalitzadora a la Citerior Tarraconensis, en la qual les promocions cesarianes havien estat molt escasses. Aquest procés municipalitzador desenvolupat per August a la Citerior va afectar sobretot a l’est de la província, que constituïa la regió més romanitzada, en la qual Cèsar ja havia iniciat una política de privilegis. Tanmateix no es pot entendre la reorganització administrativa d’August sense la figura de Marc Agripa, el seu gendre i adiutor imperii, que fou enviat a Hispania i, després de posar fi a les Guerres Càntabres el 19 aC, impulsà la consolidació del programa d’assentaments urbans planejat per August, així com l’ampliació i millora de la xarxa de comunicacions. A més, començà a difondre amb notable èxit els nous ideals imperials representats pel princeps.