Amb les Guerres Càntabres (29-19 aC), Roma posà punt i final al llarg procés de la conquesta d’Hispania, iniciat l’any 218 aC amb el desembarcament d’Empúries. Durant el context de la Segona Guerra Púnica. La propaganda romana presentà a càntabres i asturs com a pobles aliens a la civilització per la seva negativa a integrar-se en l’Imperi.. L’any 29 aC el llegat Titus Estatili Taure inicià la campanya contra els vacceus, entre els rius Duero i Pisuerga. A aquesta seguieren les accions de Gai Calvisi Sabí i Sext Apuleu dels anys 28 i 27 aC, respectivament, que afectaren directament al NO peninsular.
August, preocupat per la persistència del conflicte, decidí desplaçar-se a Hispania, en companyia d’Agripa, per posar-se al capdavant de les forces romanes: la legio I, la legio II Augusta, la legio IV Macedonica, la legio V Alaudae, la legio VI Victrix, la legio IX Hispana i la legio X Gemina, a més de tropes auxiliars, com l’Ala II Gallorum i la Cohors II Gallorum. No obstant, August caigué malalt i hagué d’abandonar el camp de batalla, triant com a lloc de recuperació la ciutat de Tarraco, des d’on dirigí l’ Imperi durant els anys 26 i 25 aC. Tanmateix, aquesta no era la primera visita d’August a terres hispanes, doncs l’any 45 a.C., al final del conflicte entre cesarians i pompeians, el jove Octavi ja havia viatjat a Calpia, a la Hispania Ulterior, i visitat Carthago Nova en companyia de Cèsar.

Genet càntabre. Fragment de l’estela de San Vicente de Toranzo (Santander)

La campanya del llegat Publi Carisi contra àsturs i galaics partí de la Hispania Ulterior, en coordinació amb August, instal lat a Tarraco. Els textos insisteixen en les dificultats del territori i, en general, ofereixen dades confuses sobre les operacions militars. La caiguda de Lancia (Villasabariego, Lleó), ciutat dels àsturs, a inicis de l’any 25, fou considerada com el final teòric de la guerra, simbolitzat pel tancament del temple de Janus a Roma. És en aquest moment quan tingué lloc la fundació de la colònia romana de Emerita Augusta (Mérida), a càrrec de Carisi, llegat de la Lusitània. Tanmateix, entre els anys 24 i 22, es produí una insurrecció contra el llegat Luci Emili, a la qual s’hi afegiren altres aixecaments, reprimits per Luci Eli Làmia i Gai Furni. Les noves campanyes contra càntabres i àsturs es van  centrar en el Mons Medullius, de controvertida ubicació. La complexa situació al NO peninsular obligà a August a enviar de nou a Agripa, acompanyat de Publi Sili, qui dugué a terme una dura repressió. La victòria definitiva d’Agripa comportà l’inici de la integració forçosa dels territoris del NO peninsular a l’Imperi. La intervenció romana provocà un canvi radical en les formes d’ocupació del territori, forçant el sinecisme de les poblacions amb el propòsit de crear unitats administratives adients al sistema de gobern romà: les ciuitates. Així aparegueren centres com Asturica Augusta (Astorga), Bracara Augusta (Braga) o Lucus Augusta (Lugo), creats sobre campaments legionaris i que es convertiren en capitals de conuentus iuridici. Entre els objectius de Roma en la conquesta del NO, cal subratllar la explotació de les mines d’or de la regió, que tenen el seu màxim exponent a Las Medulas (El Bierzo, Lleó), on s’extreia el mineral amb  el sistema anomenat de la ruina montium, basat en l'ensorrament d'àmplies extensions de muntanya mitjançant la força de l'aigua. D’altra banda, el control del NO peninsular i l’arribaven l’Oceà significà per Roma, a nivell simbòlic, l’assoliment dels límits de la ecumene.