Guerres púniques.
La primera guerra púnica (264-241 aC.)
A mitjan segle III Roma es va veure immersa en un dels conflictes bèl·lics més coneguts de la seva història, les guerres contra els cartaginesos, conegudes com a guerres púniques. La causa fou la confrontació de l’interès romà per expandir-se cap a l’occident amb l’interès cartaginès de mantenir intacte el seu imperi comercial i marítim, a l’oest de la mediterrània. Les llegendes romanes atribueixen l’origen de la guerra al fet que Eneas, fugint de Troia per dirigir-se cap a Itàlia, s’hagués aturat a Cartago i, després d’enamorar la reina Dido, l’hagués abandonada per continuar el seu viatge. Dido s’hauria suïcidat, maleint l’home que havia causat la seva dissort amorosa. Heus aquí la maledicció, segons Virgili.
Fins al segle III aC. les relacions entre els romans i els cartaginesos s’havien desenvolupat mitjançant pactes de no-agressió. L’any 264 aC., però, els cartaginesos assetjaren Messina, a Sicília, i els romans decidiren ajudar la ciutat assetjada. El resultat fou una guerra de vint-i-tres anys (264-241 aC.), de la qual sortiren vencedors els romans, amb la consegüent expulsió definitiva dels cartaginesos de l’illa i l’annexió de les dues primeres províncies romanes, Sicília i Sardenya. Roma, fins aleshores una potència terrestre, creà un estol de cent vint naus i començar a pensar en la conquesta de la mediterrània.
La primera guerra púnica (264-241 aC.)
A mitjan segle III Roma es va veure immersa en un dels conflictes bèl·lics més coneguts de la seva història, les guerres contra els cartaginesos, conegudes com a guerres púniques. La causa fou la confrontació de l’interès romà per expandir-se cap a l’occident amb l’interès cartaginès de mantenir intacte el seu imperi comercial i marítim, a l’oest de la mediterrània. Les llegendes romanes atribueixen l’origen de la guerra al fet que Eneas, fugint de Troia per dirigir-se cap a Itàlia, s’hagués aturat a Cartago i, després d’enamorar la reina Dido, l’hagués abandonada per continuar el seu viatge. Dido s’hauria suïcidat, maleint l’home que havia causat la seva dissort amorosa. Heus aquí la maledicció, segons Virgili.
Fins al segle III aC. les relacions entre els romans i els cartaginesos s’havien desenvolupat mitjançant pactes de no-agressió. L’any 264 aC., però, els cartaginesos assetjaren Messina, a Sicília, i els romans decidiren ajudar la ciutat assetjada. El resultat fou una guerra de vint-i-tres anys (264-241 aC.), de la qual sortiren vencedors els romans, amb la consegüent expulsió definitiva dels cartaginesos de l’illa i l’annexió de les dues primeres províncies romanes, Sicília i Sardenya. Roma, fins aleshores una potència terrestre, creà un estol de cent vint naus i començar a pensar en la conquesta de la mediterrània.
La segona guerra púnica (218-201 aC.)
Acabada la primera guerra púnica, els romans es dedicaren a consolidar el poder a la Gàl·lia Cisalpina, avui la regió que coincideix amb la plana del Po. Paral·lelament, els cartaginesos havien conquerit la meitat oriental del territori de la península Ibèrica i hi havien establert una mena de regne subsidiari amb capital a Cartagena. L’any 219 aC., els cartaginesos assetjaren Sagunt, una ciutat que estava sota la protecció de Roma. Aquest fet desencadenà una nova guerra (218-201 aC.), els episodis més importants de la qual ens relata molt gràficament un escriptor antic, Florus.
Anníbal es dirigí a Itàlia travessant els Pirineus i els Alps, i vencé aclaparadorament els romans a les batalles de Trèbia, Ticí, Trasimè i Cannes. Molts pobles d’Itàlia que havien estat sotmesos per Roma, amb l’excepció de les tribus de la Itàlia central, es passaren al bàndol de l’enemic juntament amb Sicília i Sardenya.
De l’expedició d’Anníbal a Itàlia, la memòria popular recorda l’anècdota dels elefants. Tit Livi ens explica com s’ho feren els cartaginesos perquè les bèsties passessin el Roine sense problemes.
Els romans, a la vista del sorprenent avanç cartaginès, es proposaren dos objectius: tallar el subministrament de tropes a Anníbal des d'Hispània, i sotmetre altra vegada els pobles itàlics que s'havien revoltat.
El segon, ja l'havien aconseguit el 207 aC., després d'aplicar càstigs exemplars a les ciutats capdavanteres de la rebel·lió, Càpua i Tarent. Per altra banda, el 218 aC., enviaren un exèrcit a Hispània a les ordres dels germans Gneu i Publi Corneli Escipió, els quals desembarcaren a Empúries i hi establiren la primera base militar, des de la qual iniciaren la conquesta de la península. Ambdós moriren en empreses militars al sud. El 209 aC. Publi Corneli Escipió, fill de l'anterior homònim, s'apoderà de Cartagena i aconseguí expulsar els cartaginesos d'Hispània. Alguns d'aquests, a les ordres d'Asdrúbal, marxaren cap a Itàlia pel mateix camí que havia seguit Anníbal, però foren derrotats abans que poguessin reunir-se amb ell.
Finalment, el Senat decidí enviar al nord d'Àfrica un exèrcit de vint-i-cinc mil homes. Aleshores Anníbal fou reclamat a Cartago pels seus conciutadans. La desfeta definitiva del general cartaginès per part dels romans, ajudats pel rei de Numídia, tingué lloc a Zama l'any 202 aC.
Cartago continuà essent un estat independent, però però fou gravada amb un impost molt elevat i Roma obligà els cartaginesos a lliurar-li gairebé totes les naus i tots els elefants.
Anníbal es dirigí a Itàlia travessant els Pirineus i els Alps, i vencé aclaparadorament els romans a les batalles de Trèbia, Ticí, Trasimè i Cannes. Molts pobles d’Itàlia que havien estat sotmesos per Roma, amb l’excepció de les tribus de la Itàlia central, es passaren al bàndol de l’enemic juntament amb Sicília i Sardenya.
De l’expedició d’Anníbal a Itàlia, la memòria popular recorda l’anècdota dels elefants. Tit Livi ens explica com s’ho feren els cartaginesos perquè les bèsties passessin el Roine sense problemes.
Els romans, a la vista del sorprenent avanç cartaginès, es proposaren dos objectius: tallar el subministrament de tropes a Anníbal des d'Hispània, i sotmetre altra vegada els pobles itàlics que s'havien revoltat.
El segon, ja l'havien aconseguit el 207 aC., després d'aplicar càstigs exemplars a les ciutats capdavanteres de la rebel·lió, Càpua i Tarent. Per altra banda, el 218 aC., enviaren un exèrcit a Hispània a les ordres dels germans Gneu i Publi Corneli Escipió, els quals desembarcaren a Empúries i hi establiren la primera base militar, des de la qual iniciaren la conquesta de la península. Ambdós moriren en empreses militars al sud. El 209 aC. Publi Corneli Escipió, fill de l'anterior homònim, s'apoderà de Cartagena i aconseguí expulsar els cartaginesos d'Hispània. Alguns d'aquests, a les ordres d'Asdrúbal, marxaren cap a Itàlia pel mateix camí que havia seguit Anníbal, però foren derrotats abans que poguessin reunir-se amb ell.
Finalment, el Senat decidí enviar al nord d'Àfrica un exèrcit de vint-i-cinc mil homes. Aleshores Anníbal fou reclamat a Cartago pels seus conciutadans. La desfeta definitiva del general cartaginès per part dels romans, ajudats pel rei de Numídia, tingué lloc a Zama l'any 202 aC.
Cartago continuà essent un estat independent, però però fou gravada amb un impost molt elevat i Roma obligà els cartaginesos a lliurar-li gairebé totes les naus i tots els elefants.
Tercera guerra púnica. La destrucció de Cartago (150-146 aC.)
El renaixement econòmic de Cartago en pocs anys, malgrat la submissió a Roma, impactà Cató, que l'any 153 havia passat una temporada al nord d'Àfrica en qualitat d'ambaixador. El seu temor era tan gran que sempre acabava els seus discursos amb la famosa frase: En un altre ordre de coses, penso que cal destruir Cartago.
Finalment, el Senat buscà un pretext per declarar una altra guerra contra els cartaginesos: el contraatac lògic amb què aquests havien respost a les contínues provocacions dels númides, aliats de Roma. El 147aC. fou enviat a l'Àfrica un altre personatge de la nissaga dels Escipió, el cònsol Publi Corneli Escipió Emilià, el qual, després d'un setge i d'una batalla molt cruents, destruí la ciutat i esclavitzà tots els seus habitants, posant fi a un dels imperis comercials més pròspers de l'antiguitat.
Submissió definitiva d'Hispània (154-133 aC.)
Poc després de desembarcar a la península Ibèrica, els romans van conquerir la part oriental i meridional del territori, el qual van dividir en dues províncies: Hispània Ulterior i Hispània Citerior. Amb tot i això, cal dir que l'any 195 aC. Cató, en qualitat de cònsol, ja havia hagut de venir a sufocar una rebel.lió de gran abast, en la qual estaven implicats pobles ibèrics de la vall de l'Ebre (com ara els ilergets). Finalment, a partir de l'any 154 aC. hi hagué dos focus més d'inestabilitat, l'un encapçalat pels lusitans i l'altre pels pobles del nord de la península. El primer se solucionà amb l'assassinat de Viriat el 139 aC., i el segon amb la destrucció de Numància, situada a prop de l'actual Sòria, l'any 133 aC., per part del vencedor de Cartago, Publi Corneli Escipió Emilià.
L'única zona que quedà per conquerir definitivament fou la franja cantàbrica, que va ser dominada més tard per l'emperador August mateix.
La guerra contra Jugurta (113-105 aC.)
El 113 aC. Roma inicià una altra guerra a l'Àfrica. Fou contra Jugurta, un rei que havia coheretat una tercera part de Numídia (el nord-est d'Algèria), regne aliat dels romans, amb dos cosins, els quals va eliminar per tenir-ne el poder absolut. El Senat es malfià d'aquestes ànsies annexionistes i, amb el pretext que Jugurta havia assetjat una ciutat plena de negociants itàlics i els havia assassinat, hi envià les legions (Sal·lusti, La guerra de Jugurta 26).
La guerra s'allargà fins que Gai Mari, amb la col·laboració de Luci Sul.la, aconseguí enganyar Jugurta, capturar-lo i endur-se'l a Roma, on morí estrangulat a la presó de l'Estat. Numídia, però, no passà a ser província romana fins el 46 aC., amb el nom de Nova Àfrica.
Roma s'apodera de la Mediterrània oriental (215-62aC.)
La conquesta del territori grec (215-146aC.)
A partir del 215 aC. Roma mantindrà una sèrie de guerres defensives contra les monarquies hel·lenístiques de la Mediterrània oriental, que volien apoderar-se de Grècia i, per tant, podien esdevenir un perill per a la península Itàlica. Primerament contra Filip Vè de Macedònia (215 i 197 aC.) i contra el seu fill (168 aC.), amb la intenció d'evitar una aliança nefasta amb els reis de Síria; en l'endemig, contra Antíoc, rei de Síria, que havia enviat tropes contra els romans establerts a Grècia (192 aC.).
Malgrat les victòries, Roma va evitar annexionar-se el territori hel·lènic i hi va establir una mena de protectorat, fins que l'any 148 aC., després d'un nou episodi bèl·lic, el Senat va convertir Macedònia en la primera província oriental.
Un any després (147-146 aC.), Grècia estava immersa en una sèrie de pugnes internes socials i polítiques, cosa que els romans aprofitaren per enviar-hi dues legions sota el comandament del cònsol Mummi, el qual va combatre les tropes antiromanes i les va vèncer definitivament a Corint. La ciutat fou devastada completament pels soldats, igualment com Cartago. A partir d'aleshores (146aC.), el territori de la Grècia central i del Peloponnès esdevé província romana, amb el nom d'Acaia.
Fi de l'expansió a la Mediterrània oriental (133-62 aC.)
Durant aquest període Roma, de forma pacífica, multiplicà per dos el nombre de les seves províncies orientals, gràcies a dues herències. L'any 133 aC., l'últim rei de Pèrgam morí sense successors i llegà el seu regne a Roma, del qual Pèrgam havia estat una aliada tradicional. El Senat constitueix la província d'Àsia amb capital a Efes. L'any 96 aC. succeeix un fet similar amb la província nord-africana de la Cirenaica. Paral·lelament, el 102 aC. els romans ataquen i inutilitzen les bases de pirates que s'havien establert a Cilícia; aquest territori esdevé província. Alhora, després que Mitridates, rei del Pont, envaís la província d'Àsia i hi causés una gran matança de romans (88 aC.), el Senat hi envià tropes durant tres campanyes, fins que Pompeu el Gran aconseguí pacificar la regió (62 aC.). El Pont esdevingué una nova província.
L'expansió oriental quedarà completada amb la conquesta i l'annexió dels dos últims regnes hel.lenístics: Síria per part de Pompeu (64-63 aC.) i Egipte par part d'August (30 aC.).
Aquesta política bèl.lica, de vegades ofensiva i de vegades defensiva, féu exclamar a Polibi, un escriptor grec presoner de guerra deportat a Roma el 168 aC.: Hi ha hagut altres imperis, però Roma no ha sotmès només alguns pobles. Ha conquerit gairebé tot el món, de manera tan eficaç que avui no hi ha ningú que pugui oferir-li resistència i, temps a venir, que ningú tingui esperances de superar-la! (Polibi, Històries 1, 2).
