Bust d'Agripa (Musée du Louvre)

Marc Vipsani Agripa (63 – 12 aC) era l’home de confiança d’August i el primer dels seus generals. Provenia d’una família d’origen marse (Itàlia central), sense noblesa i gairebé desconeguda. Ell i August no es portaven ni un any de diferencia, i es deia que havien estat companys d’escola. De constitució robusta, que contrastava amb la fragilitat d’August, personificava les virtuts militars i camperoles de l’antiga Roma i formava part d’aquell grup de gent sense escrúpols que no tenien res a perdre amb la guerra civil. Bona part de les victòries d’August van ser obra d’Agripa o de gent com ell.
Agripa va estar present a totes les guerres i en va guanyar la majoria, però amb modèstia exemplar, l’autèntic vencedor d’Acci refusà honors i triomfs, portant a terme silenciosament  els seus encàrrecs i sentin-se recompensat no amb el reconeixement públic sinó amb el deure acomplert. La figura d’Agripa sembla mancada d’ombres i de personalitat. Però un examen atent i desapassionat mostra que Agripa posseïa tota l’ambició d’un romà, que el seu refús als honors, presentat com a signe de modèstia, era de fet indici d’una gran ambició, adreçada únicament cap al poder real, sense preocupar-se pels ornaments superflus.  De fet, Agripa tenia un caràcter obstinat i dominant. Va acceptar cedir la preeminència a August, però a ningú més, i tot i així, no sempre de bon grat.

Quan a l’any 23 aC la salut d’August es ressentí fins el punt de fer témer per la seva vida, cedí algunes de les seves atribucions més importants a Agripa: l’imperium proconsular, la qual cosa li donava el control de l’exèrcit; i més endavant, una part de la tribunicia potestas, amb l’extraordinari poder civil que això comportava. Però Agripa no era i mai hauria pogut ser l’igual d’August. No era Divus filius, ni era Augustus i li mancava l’excepcional auctoritas del cabdill predestinat. Agripa ha de ser considerat el vice-dirigent del partit cesarià.

Al voltant del 37 aC, com si d’un trofeu de guerra es tractés, Agripa es casà amb Cecilia Pompònia Àtica, l’hereva més rica de Roma, filla del gran banquer i íntim amic de Ciceró, Titus Pomponi Àtic. La parella tingué una filla: Vispània Agripina (la primera dona del futur emperador Tiberi). Però l’any 28, com agraïment per la victòria d’Acci, August donà en matrimoni a Agripa (ignorem si era vidu o s’havia divorciat d’Àtica) la seva pròpia neboda, Claudia Marcel·la, filla d’Octàvia, la germana d’August.  Aquest segon matrimoni li donar una filla: Vipsània Marcel·la. No obstant, això no obria pas a Agripa, inequívocament, el camí de la successió: l’aristocràcia romana mai li hauria permès. Per a succeir-lo, August pensava més aviat en l’altre germà de Marcel·la, i per tant cunyat d’Agripa, en Marc Claudi Marcel. D’aquí ve que, l’any 25, Marcel s’hagués casat amb Julia, l’única filla d’August.

El problema està en que Agripa no aprovava els excessius honors donats al jove i inexpert Marcel. El desacord  hagués pogut anar a més si Marcel no hagués mort l’any 23, en circumstàncies sospitoses. Poc després, l’any 21, August demanà a Agripa que es divorcies de Marcel·la per casar-se amb la seva fill Julia. L’emperador havia canviat de parer? No ho sembla pas. Més aviat, la qüestió era que Agripa manegava tant de poder que August es veié obligat a triar: o el convertia en el seu gendre o el destruïa!

És significatiu que en els darrers catorze anys, Agripa i August poques vegades van coincidir en e mateix lloc; quan un era a Orient, l’altre es trobava a Occident. Aquesta separació, que certament responia a exigències del govern, també va contribuí a evitar friccions i a reforçar una aliança que, en realitat, potser no era tant lleial i franca com al poble romà l’havien induït a creure.

Agripa i Júlia va tenir cinc fills: tres nois (Gai Agripa, Lici Agripa i Postumi Agripa) i dues noies (Vipsània Julia i Agripina Major, mare del futur emperador Cal·lígula), amb la dissort que els nois van morir joves. Després de la mort d’Agripa, l’any 12 dC, per assegurar-se la successió, August va fer casà per enèsima vegada la seva filla Julia amb Tiberi, fill del primer matrimoni de Lívia, la seva tercera esposa, iniciant així la dinastia Júlio-Clàudia.