Marc Antoni (83 – 30 aC) fou un dels seguidors més fidels i hàbils de Cèsar. Fill d’una il·lustre família d’origen plebea, després d’uns anys de vida esbojarrada i de servei militar a Síria, acabà formant part de l’estat major del dictador. Antoni era un intrèpid i impetuós comandant de cavalleria, però al mateix temps un general mesurat i capaç. No només tenia dots de soldat, i Cèsar, bon coneixedor dels homes, li confià més d’una vegada el control d’Itàlia durant la guerra civil. No obstant això, la memòria d’Antoni ha patit danys irreparables. La política que va seguir a Orient i la seva aliança amb la reina d’Egipte van ser el punt feble per on actuà la demolidora  propaganda moralista i política del seu rival Octavi.

La versió oficial de les causes de la guerra contra Antoni era simple, i per això mateix sospitosa: una guerra justa, combatuda en defensa de la llibertat y de la pau contra un enemic estranger; un romà degenerat estava fent de tot per abatre la llibertat del poble romà, i sotmetre Itàlia i l’Occident al domini d’una reina oriental. En realitat, Octavi era l’agressor, i l’enfrontament amb Antoni va anar precedit d’un cop d’estat. 

La propaganda d’Octavi va fer creure que la guerra per l'hegemonia no era contra Antoni; més i tot, a Antoni no se l’havia d'esmentar per res.  Per garantir l’aprovació oficial i el recolzament sentimental de la guerra era necessari inventar un perill extern que amenacés tot allò que era romà. La propaganda d’Octavi exagerà sobre mesura la persona de Cleòpatra fins a convertir-la en una mena de monstre fatal.

Bust de Marc Antoni (Musei Vaticani)

Cleòpatra VII Filopator  (ca. 69 – 30 aC), descendent del general macedoni Potoleu I Soter, governava Egipte des de l’any 51 conjuntament amb els seus germans-marits Ptomoleu XIII i, després de la intervenció de Cèsar, Ptolomeu XIV, fins l’any 44 en que emmetzinà al seu germà-marit i  esdevingué sobirana única en qualitat de regent del seu fill Polomeu Cesarió, fruit dels amors amb Cèsar.

Cleòpatra VII (Altes Museum, Berlin)

S’ha dit que Roma temia a Cleòpatra, no a Antoni. Temia que la reina estigués preparant una guerra de reconquesta que hauria arrenglerat tot l’Orient contra Roma, per establir-se ella mateixa a Roma com a emperadriu del món. En aquest gran projecte, Antoni no hauria estat més que una titella a les seves mans. No hi ha dubtes sobre les habilitats de Cleòpatra, però la seva importància històrica, més enllà de la literatura i la llegenda, és més que qüestionable. Egipte mai hauria pogut representar una amenaça real per l’Imperi Romà. Per molt brillant i seductora que fos la reina d’Egipte, no és cert que les seves ambicions anessin més enllà de la consolidació i creixement del regne ptolemaic sota la protecció de Roma. Anys abans, Cleòpatra no havia tingut el mínim pes en la conducta política de Cèsar, malgrat haver-li engendrat un fill. La reina d’Egipte havia estat només un breu capítol en la història dels amors del dictador, comparable a Eunoe, dona de Bogud, rei de Mauritania. Ara tampoc, amb Antoni, malgrat que aquest li engendrà tres fills (Alexandre Heli, Cleòpatra Selene i Ptolomeu Filadelf), Cleòpatra no va ser altre cosa que un accessori en la lluita inevitable entre els dos caps militars cesarians.

Antoni es mantingué al costat de Cleòpatra fins al final o bé empès pel seu sentit de l’honor o per necessitats bèl·liques. Com Cèsar, Antoni mai abandonava als seus amics o aliats; van ser doncs les seves millors qualitats i no pas els seus defectes, els qui li provocaren la ruïna.