“La Sociedad Hispánica de Amigos de Kierkegaard” (S.H.A.K.) ha publicat el primer número de la seva revista “La Mirada Kierkegaardiana”. Vegeu-la a: https://lamiradakierkegaardiana.hiin-enkelte.info/
És sorprenent comprovar com la lectura repetida de la “La repetició” va sobredimensionant cada cop més la grandesa del seu discurs, la complexitat i delícia de les seves aparents incoherències i desigualtats. Perquè és ben cert que, en una primera lectura, ens pot donar la impressió que es tracte d’una obra de pensament menor, d’un text desordenat i fins i tot caòtic, en el qual no és possible ni tan sol verificar la hipòtesi plantejada en la seva primera pàgina, a saber, si és o no possible la repetició, sí és o no possible i què implica repetir un viatge anterior com el que va fer a Berlín l’heterònim Kierkegaardià : Constantin Constantius, l’autor de l’obra… Però, a poc a poc, veiem com aquest devessall incoherent respon a la dialèctica de la vivència plena de l’individuo real i a la realitat de les mateixes coses, a un concepte antropològic i cosmològic plasmat al llarg de tota l’obra del pensador danès. I aquesta estructura només aparent de novel·la mal forjada, de gènere epistolar incomplet i alhora de diàleg Socràtic descompensat, ens formula, ja d’entrada, unes afirmacions tan sorprenents com : “L’esperança és un vestit nou, emmidonat, cenyit i llambrejant que hom no ha estrenat encara; i és per això que hom no sap si serà afavoridor ni com caurà. El record és un vestit usat, que, per molt bonic que sigui, hom no pot utilitzar mai més, car ara és massa petit. La repetició és un vestit que no es gasta, que s’ajusta fermament, tendrament, sense estrènyer ni ondejar. L’esperança és la noia encantadora que s’escola entre les mans. El record és una senyora respectable i bella que no serveix per a res en l’instant. La repetició és una esposa estimada que mai no decep, car és únicament el nou el que decep”, i diu “Aquell que no veu que la vida és una repetició i que en la repetició rau la bellesa de la vida ja s’ha jutjat a si mateix i no mereix altra cosa que el que, tant sí com no, li tocarà: morir.” i encara rebla la qüestió tot dient :”La repetició és la realitat i la serietat de l’existència”. Davant d’aquestes afirmacions tant contundents on queda el concepte de viatge? No el viatge a Berlín que ens proposa el primer narrador de l’obra, que podem anomenar psicòleg, on tot queda previst per a ser viscut de la mateixa manera… Ens referim al viatge com a metàfora de despullament, d’obertura de noves possibilitats vitals, de descobriment de l’existència, i que alhora té un recorregut doble, intern i geogràfic, d’aprofundiment en un sol objecte i alhora, també, d’expansió sobre una multitud d’objectes, camins que, no hem d’oblidar, s’enriqueixen mútuament i no són incompatibles com sovint s’entén. El viatge, entès d’aquesta manera , no té cap possibilitat si ens decidim a viure en la realitat i la serietat de l’existència?… seguirem debatent-nos en aquesta qüestió, que avui ens deixa gairebé paralitzats!
A Gjentagelsen (La repetició) trobem una vegada més “la voluntat de reflectir fidelment el joc continuat de contraris i el seguit de contrarietats que constitueixen la dialèctica de l’existència individual, desconeixedora des d’un principi de la pretesa identitat del jo” com bé assenyala Norbert Bilbeny -editor de la traducció catalana- en la introducció a la mateixa. Aquesta concepció antropològica -que jo sàpiga- ben bé no la trobem fins l’eclosió de tots els ismes que es va produir els anys vint del segle passat -al final de la Primera Guerra Mundial- amb el Surrealisme. Allò que no trobem, doncs, fins a la modernitat del surrealisme, aquella multiplicació del jo, aquells desdoblaments de la personalitat… kierkegaard s’hi avança uns 75 anys. És allò que a un poeta com J. V. Foix el fa dir: “deixeu-me sol, que só molts , i fressejo“, “Ésser molts o ningú“, “De mi mateix que multiplic a mil“…
El coneixement de l’ànima humana forma part dels neguits de surrealisme, com d’altra banda és part constituient de tots els moviments de pensament humà, però aquesta consideració sobre els desdoblaments i multiplicitats del propi jo és un fenomen nou, almenys en la seva expressió totalment conscient. Sembla que aquesta és una incorporació que la humanitat ha fet dins el seu bagatge de coneixements per a la postmodernitat que ens toca viure. Un fet més, també, que demostra la vigència de la voluminosa obra del nostre escriptor danès.
Caldria afegir, en aquest endarreriment que hem remarcat en aquesta categoria “General” d’aquest bloc respecte a la recepció de l’obra Kierkegaardiana, allò que molt bé destaca Begonya Sàez i Tajafuerce: “Fins fa poc més de cinc lustres, la bibliografia segona confinava encara majoritàriament l’obra i el pensament de Sören Kierkegaard a l’anecdotari filosòfic, llevant-li així tot paper en la història de la filosofia que no fos el d’enfant terrible posseït per una sort d’estranya i irreverent ira antifilosòfica o, si més no, anticientífica, antisistemàtica.” (Presentació: Lectures de Kierkegaard. A Enrahonar : quaderns de Filosofia, 29, 1998. Podeu accedir a la revista a text complet clicant sobre aquest enllaç). Només cal veure com les carícatures ridiculitzants aparegudes a la revista “Corsario”, en vida de Sören, són les que més és van difondre com a imatge del pensador danès.
D’altra banda el nostre autor no ha estat pas una personalitat fàcil. Sabem que el seu amic P. M. Moeller el va definir com a “l’home més combatut per polèmica interna que mai hagi conegut”. Sabem que fou un home d’una potent energía espiritual, i d’una gran força de treball, d’una rara intel·ligència, d’una rara per escassa i poderosa intuïció, d’una fina subtilesa i capacitat creadora, un poeta en definitiva i alhora que un home profundament religiós. Com bé diu Francesc Torralba: “(…) Kierkegaard no és pas, doncs, un autor fàcil, lleuger, ans un escriptor difícil de digerir. Els seus interrogants transcendeixen l’experiència concreta de la lectura i perviuen, de manera latent, en les meditacions personals del lector. Deixa empremta en l’interioritat del lector, la qual cosa té conseqüències en el seu nivell vital i personal, genera una certa violència, però una violència sana, ja que, al generar crisis interiors, empeny al lector a un pensar més i millor” (Kierkegaard en el laberinto de las máscaras. Madrid : Fundación Emmanuel Mounier, 2003)
A Laia Vicens i Llumà , que s’ha interessat vivament des de molt jove per la possibilitat de la repetició i del viatge, li dediquem aquesta sèrie sobre el concepte de repetició i el concepte del viatge.
Atenem, per a suggerir les possibilitats d’aquest bloc, a la cita que feia Eugeni d’Ors : “Tornem sempre a les definicions admirables de Sören Kierkegaard: -Aquell qui és incapaç de repetir, és un diletant. Aquell qui repeteix d’esma, sense posar-hi l’ànima, és un filisteu. Solament qui sap repetir sense decréixer en l’entusiasme és un Home moral- és un home.” La cita és, certament, tot un programa de vida com dèiem… i sense pretendre treure l’esmentada afirmació del seu contexte, que possiblement -ja que encara no ho he pogut comprovar- és un fragment del llibre “Gjentagelsen” de Kierkegaard (sota la màscara de Constantin Constantius), ens proposem de plantejar-nos quin lloc pot ocupar en una definició del noble quefer de l’individuo, tal i com la formula Kierkegaard, el concepte i la pràctica del viatge, viatge en el seu sentit més pregon, en el sentit de despullament a altres realitats que en principi podrien conformar-se més pròpies del diletant que necessita la variació pròpia del nostre moment històric plenament narcissista… Deixo oberta la qüestió per a prosseguir-hi dins d’aquesta categoria del blog.
PD. El llibre “Gjentagelsen” està traduït al català per Begonya Sàez i Tajafuerce. (Kierkegaard, Sören [Constantin Constantius], Bilbeny, Norbert [editor]. La Repetició. Barcelona : Edicions 62, 1992. Col·lecció Textos Filosòfics, 63)
La recepció de l’acció, les intuïcions, les descobertes, els pensaments i els experiments vitals de Sören Kierkegaard dins la cultura catalana ha estat, com a tot arreu, escassa i tardana, malgrat la seva important aportació a l’acció i al pensament humà.
La seva obra, escrita integrament en danès, no fou traduïda a l’alemany fins a principis del segle XX, que nosaltres sapiguem. És, aleshores, quan segurament va irrompre de la mà de Joan Maragall i d’Eugeni d’Ors en el panorama cultural català, alhora que ho feia dins l’ambit hispànic a través de la figura de Miguel de Unamuno.
El “Xènius” -que és com firmava les seves glosses Eugèni d’Ors a principis del segle- cita a Kierkegaard en la seva crònica del dia 27 de novembre de 1909, tot dient : “Tornem sempre a les definicions admirables de Sören Kierkegaard: -Aquell qui és incapaç de repetir, és un diletant. Aquell qui repeteix d’esma, sense posar-hi l’ànima, és un filisteu. Solament qui sap repetir sense decréixer en l’entusiasme és un Home moral- és un home.” La cita és, certament, tot un programa de vida…
El 1963 va fer cent cinquanta anys del naixement de Sören Kierkegaard. Arran d’aquest esdeveniment la Unesco va convocar un col·loqui internacional amb l’objectiu d’esbrinar la influència exercida pel pensador danès en la filosofia contemporànea. El seu nom no va ser un altra que el de “Kierkegaard vivant”.
Encetem aquest blog, doncs, amb aquest nom, amb el convenciment que la voluminosa, profunda i paradoxal obra i vida del poeta i pensador Kierkegaard té molt a dir en aquest mil·lenni que tot just comença.
El seu pensament, la seva experiencia vital, la seva obra, tota ella basada en la seva poderosa energía espiritual, s’adreça a desvetllar l’autenticitat de les coses, s’adreça al individuo concret, no als genèrics humans, no als convencionalismes, no, tampoc, als anticonvencionalismes.
La vida i l’obra de Sören Kierkegaard no es deixa escollir per cada un de nosaltres en funció de criteris més o menys racionals o filosòfics, en atenció a criteris més o menys estètics, en funció de criteris religiosos, en atenció a afinitats sensitives… No, l’experiència vital, intel·lectual, estètica, emotiva i religiosa del genial danès ens interroga ella mateixa a nosaltres i ens ve a cercar en l’esfera de la nostra individualitat més pregona, en una multiplicitat de màscares o de possibilitats vitals.