Primers segles de la república (V-IV aC.)
Capítol 1
Llegendes d'època republicana
La primera República (509-272 aC.)
Els escriptors romans il·lustren la primera època d’existència de la república amb una sèrie de llegendes exemplars, que tenien com a finalitat estimular entre els ciutadans dels segles posteriors l’audàcia, l’heroïcitat i el sacrifici per la pàtria, i paral·lelament, mostrar les virtuts que honoraven els primers homes i dones de la república. En citarem algunes, la primera de les quals és d’Horaci Cocles que explica l’últim intent dels etruscs de reestablir la monarquia a Roma. D’acord amb la tradició, el rei desterrat, Tarquini el Superb, incità Porsenna, a posar setge a la ciutat per a reestablir-hi la monarquia.
La segona llegenda, situada en la mateixa època que l’anterior, parla de Muci Escèvola. (imatge).
La tercera llegenda, també del mateix període, parla d’una noia, Clèlia (imatge), que aconseguí escapar-se del campament dels enemics on havia estat retinguda com a ostatge, juntament amb altres noies.
Capítol 2
Institució i consolidació de les magistratures i de les assemblees
Els primers segles de la república romana estigueren mediatitzats per la creació d’una organització politicosocial basada en càrrecs de tipus electiu que substituí o transformà les antigues institucions monàrquiques. En conseqüència, sorgiren molts conflictes entre les diferents classes socials, per aconseguir quotes estables de poder; en concret, entre els patricis, elit descendent dels antics fundadors de la ciutat, i els plebeus, grup format per petits propietaris i comerciants. El poder de les gentes durant aquesta època era enorme, tant en el pla polític com social i està per suposat vinculat al seu poder econòmic i militar. Sense oblidar el monopoli dels alts càrrecs sacerdotals que els va permetre utilitzar la religió com a arma política. Pel que fa als plebeus, els autors antics en donen una definició molt general: qui gentem non habent, els que no formen part de les gentes. En realitat tots els no patricis eren plebeus. Entre aquests hi havia, ja des d’època monàrquica, situacions molt diferents a tots els nivells. Des d’època reial es manifesta la presència d’individus estrangers establerts a Roma, atrets fonamentalment per la prosperitat de la ciutat, fomentada durant la fase dels tres últims reis.
El baròmetre que indica la gravetat dels primers conflictes socials és l’abandonament de Roma per part de la plebs en diverses ocasions, amb la intenció de forçar el reconeixement per part dels patricis del dret de reunir-se legalment i d’escollir representants, i l’accés a diferents magistratures, que aquests s’havien reservat. Els patricis temien que aquestes secessions consolidessin un nou estat paral·lel que pogués aliar-se amb els enemics de Roma. La tradició recorda tres secessions: la del 494, sobre l’Aventí (imatge), amb la qual va relacionat el famós apòleg de Meneni Agripa; la del 449 aC. sobre l’Aventí, en oposició als decèmvirs, i la del 287 aC. sobre el Janícul, a la qual va posar fi la Lex Hortensia que equiparà els plesbicits a les lleis.
Així doncs, per evitar l’augment de les tensions internes, durant dos anys (451-450 aC.), un equip de deu homes, els decèmvirs, elaborà per escrit la llei de les XII taules, una mena de constitució republicana, que recollí el dret consuetudinari i posà les bases per a igualar els drets de patricis i plebeus.
Aquest marc legal general tingué successives concrecions a través de lleis que anaren equiparant els drets d’uns i altres: les lleis ValerioHoràcies (449aC.), que establiren la inviolabilitat dels representants de la plebs i la legalitat de les decisions de les assemblees plebes; la llei Canuleia (445aC.), que permetia el casament entre patricis i plebeus; les lleis LicinioSèxties (376aC.), que permetien l’accés dels plebeus al consolat; les lleis Publílies (339aC.), que permetien l’accés dels plebeus a la censura; les lleis Ogúlnies, que permeteren l’accés dels plebeus als col·legis d’àugurs i de pontífexs; etc.
La constitució d’època republicana s’estructurava sobre tres eixos: el senat, que representava la participació de l’oligarquia en el govern de l’estat; les assemblees legislatives i electorals, que volien ser la representació del poble, és a dir, el poder democràtic; i les magistratures col·legiades, que resumien el record de les esencies del poder unipersonal, monàrquic o tirànic.
El senat era una assemblea formada per 600 membres, designats pels censors entre els individus que havien exercit alguna magistratura amb poder absolut. Era el màxim òrgan de representació de la constitució republicana, de manera que totes les decisions de caire legislatiu i executiu –tant les dels cònsols com les de les assemblees- havien de ser ratificades pels senadors; així mateix intervenia en matèria de justícia civil i penal. El fet que fos una assemblea amb caràcter vitalici el constituí com a idoni per a asegurar la continuïtat de la política romana durant tot el període republicà. Les seves decisions s’expressen mitjançant el senatusconsultum, o decrets del senat.
Els ciutadans romans, per tal d’exercir els seus drets legislatius, electius i judicials, es reunien periòdicament en tres tipus d’assemblees o comicis, que obeïen a una distribució segons tres criteris diferents i exercien funcions distintes.
1. Segons llur origen, els ciutadans formaven part dels comicis curiats –els patricis-, o bé de l’assemblea de la plebs –els plebeus. Les cúries eren trenta agrupacions que només tenien una funció religiosa simbòlica, que consistia a atorgar l’imperium als magistrats que tenien el dret d’exercir-lo. L’assemblea de la plebs s’encarregava d’elegir els seus tribuns i edils, i els seus acords o plebiscits eren considerats com una llei.
2. Segons el lloc de residència, els ciutadans estaven distribuïts en quatre tribus urbanes, a les quals pertanyien els habitants de Roma, i trenta-una rurals, a les quals pertanyia la resta de ciutadans romans de l’Imperi. Tenien al seu càrrec l’elecció dels edils curuls i dels qüestors, i era l’assemblea més activa quant a les tasques legislatives.
3. Segons llur fortuna, els ciutadans eren distribuïts en cinc classes, cadascuna de les quals estava formada per un nombre determinat de centúries, fins a un total de 193. Els comicis centuriats escollien els cònsols, els pretors i els censors; dictaven les penes de mort; podien declarar la guerra, votaven lleis a proposta dels cònsols, i actuaven a manera de tribunal de segona instancia, per ratificar o anul·lar les decisions dels magistrats. Al final de la República era l’assemblea més important.
Les magistratures. La carrera política d’un ciutadà romà o cursus honorum estava clarament reglamentada des de començaments del segle II aC. i consistia a ocupar progressivament una sèrie de magistratures o càrrecs ordinaris, anuals i col·legiats, que es dividien en:
1. Magistratures inferiors.
Els qüestors, que eren els qui gestionaven les finances publiques de Roma i les de l’exèrcit en campanya, sota la supervisió dels cònsols.
Els edils curuls o patricis i els edils plebeus, que s’ocupaven de qüestions administratives i de gestió diaria, com és ara la supervisió dels mercats, el manteniment de les vies publiques, la vigilància de la ciutat, l’organització dels jocs públics, etc.
2. Magistratures superiors.
Els pretors, que s’encarregaven d’administrar justícia entre ciutadans romans.
Els cònsols, que eren els màxims representants del poder executiu i com a tals tenien quatre funcions principals: convocar i presidir el senat i les assemblees del poble, proposar l’aprovació de lleis, comandar l’exèrcit i gestionar les finances.
Els censors. La censura, a diferència de les anteriors magistratures, tenia un caràcter quinquennal, tot i que l’acompliment de les tasques pròpies del càrrec no podia excedir els divuit mesos. Les seves funcions consistien bàsicament en dues: revisar i actualitzar la composició de les classes en què es distribuyen els ciutadans en els comicis per centúries, en funció de la capacitat econòmica de cadascú en el moment en què es feia el cens; i investigar els costums, la moralitat i les rendes dels components del senat, per tal de confirmar la seva continuïtat com a tals o proposar-ne el cessament, com també proposar noves incorporacions per arrodonir el nombre de membres necessari.
Els romans de la república foren, en general, molt escrupolosos en l’ordre d’accés a cada una de les magistratures, de manera que, als candidats, se’ls exigia haver exercit el càrrec inferior per poder accedir al càrrec immediatament superior.
Els tribuns de la plebs. Eren els representants directes del poble, a qui havien de protegir contra els abusos de cònsols i pretors, per la qual cosa posseïen el dret de veto davant llurs decisions.
Fora del cursus ordinari existien altres magistratures extraordinàries o particulars:
1. el dictador. Era un magistrat nomenat per un dels cònsols en casos de perill especial per a l’Estat. La designació li conferia poders absoluts durant sis mesos com a màxim, fet que implicava la suspensió de totes les magistratures ordinàries, llevat del tribú de la plebs.
2. el mestre de cavalleria. Elegit pel dictador, era el seu col·laborador mentre durava el mandat.
3. els procònsols. Eren els governadors desplaçats a les diverses províncies de l’imperi sorgides arran de la conquesta a partir del segle III aC.
4. els triúmvirs, grups de tres individus designats per a dur a terme una tasca específica, com ara l’encunyació de moneda, la fundació d’una colònia, la cura de les presons, etc. Els triumvirats més coneguts foren el de Pompeu, Cèsar i Cras, i el d’August, Antoni i Lèpid, ambdós creats a la fi de l’època republicana per resoldre momentàniament les lluites dels seus components per aconseguir el poder unipersonal.
5. els decèmvirs, grups de deu magistrats designats per a tasques més complexes, com ara la redacció de la Llei de les Dotze Taules, la distribució de terres, l’actuació com a jurat en determinats processos, la vetlla dels llibres sibil·lins, etc.
6. els centúmvirs, grup format per cent cinc membres que actuaven com a jurat en els processos relatius a qüestions de propietat i de transmissions.
Característiques de les magistratures
1. Periodicitat. Tots els càrrecs s’escullen anualment, mitjançant unes eleccions que tenen lloc sobre el mes de juliol, excepció feta dels censors i dels magistrats extraordinaris.
2. Col·legialitat. Les decisions han de ser preses amb l’acord de tots els individus que exerceixen una mateixa magistratura. Tots tenen el dret de la intercessio respecte de les decisions dels col·legues i respecte de les dels magistrats inferiors.
3. Edat. Júridicament, quan un ciutadà arribava a la majoria d’edat, adquiria tots els drets polítics, és a dir, el dret a ser candidat i el dret de vot. Amb tot, l’accés a les magistratures no era automàtic; existien unes limitacions d’edat d’acord amb la importància del càrrec. En el segle I aC. l’accés a la qüestura, que és el primer graó de la carrera política, no es produeix fins als 31 anys. Hom es pot presentar al càrrec d’edil quan en té 37; al de pretor, quan en té 40 i al de cònsol, quan en té 43; per poder ser elegit tribú de la plebs s’havien de tenir 34 anys.
4. Reiteració. Hom no es pot presentar a unes eleccions per a ocupar un càrrec que ja hagi exercit, a no ser que hagin transcorregut 5 anys des de la darrera vegada.
5. Auspicis. Tots els magistrats tenen la facultat de consultar els auspicis. Uns, però, només a la ciutat de Roma; són els magistrats amb auspicis menors; uns altres els poden consultar arreu: són els magistrats amb auspicis majors.
6. Imperium. És el dret de decidir sobre la vida o la mort dels ciutadans. Només el posseeixen els pretors, els cònsols, el dictador i el mestre de cavalleria.
7. Inviolabilitat. Qualitat que tenen alguns magistrats –censors, tribuns de la plebs i edils plebeus- per la qual ningú no pot agredir-los ni a ells ni als seus béns.
