(Longus, Dafnis i Cloe; Petroni, Satíricon; Apuleu, Conte de Psique i Cupido).
1. La novel·la. Origen del gènere.
2. Petroni.
2.1.Vida.
2.2. Obra.
3. Apuleu.
3.1.Vida.
3.2.Obra.
1. Novel·la, com a relat modern de ficció.
A diferència del que s’esdevé avui, on és el gènere literari dominant, en la literatura antiga grega i llatina no hi ha un nom específic per al gènere novel·la, ni tampoc no existeixen gaires exemplars similars al que nosaltres entenem com a tal: ficcions en prosa.
Considerem el terme “novel·la” en l’accepció més corrent, que consisteix a definir-la com una obra d’imaginació -la qual cosa la distingeix de la història-, constituïda per una narració -la qual cosa la distingeix del teatre-corresponent a una lectura de força llarga durada -la qual costa la distingeix del conte- i escrita, si no únicament, almenys principalment en prosa -la qual cosa la distingeix de l’epopeia-; cap altre gènere literari romà no posseeix aquestes característiques.
El gènere novel·lesc es manifesta a l’Antiguitat a través de dues grans obres, el Satíricon de Petroni i L'Ase d'or d'Apuleu. Un conjunt coherent i sòlid d’indicis literaris, lingüístics i històrics recolza la conveniència d’atribuir al relat una data, situada en època de Neró, datació que avui és àmpliament admesa. L’autor d’aquesta obra seria el personatge popular evocat per Tàcit (Annals 16, 17-20 ; Plini, NH. 37-20), arbiter elegantiarum a la cort de Neró, favorit i després víctima del príncep.
Els Satyricon libri, o Satyrica, coneguts generalment i abusivament a l’època moderna amb el títol, en singular, de Satyricon, ens han arribat incomplets, en forma d’extractes, d’extensió més o menys important i després de successius descobriments.
Per tant, el text que nosaltres anomenem Satíricon no és més que uns quants fragments de l’obra original. Un dels còdexs diu que aquests fragments conservats pertanyen als llibres XV i XVI. Les anotacions d’un lector de Fulgenci, en canvi, parlen també del llibre XIV. Segons aquestes fonts, per tant, el Satíricon original devia ser una obra d’unes dimensions considerables, massa, fins i tot, en opinió d’alguns estudiosos, que han defensat un text molt més curt.
La segona novel·la de la literatura llatina, que és posterior de gairebé un segle, ens ha arribat sencera; es tracta d’una novel·la en onze llibres que té per títol Metamorfosis, però que és més coneguda pel títol de l’Ase d’or.
Aquesta novel·la, en la seva gran majoria, es l’avantpassat i l’arquetip de les novel·les anomenades “picaresques”, el caràcter comú de les quals és el de relatar les aventures d’un heroi les tribulacions del qual el posen en contacte amb entorns socials diferents i més particularment amb els marginats i les capes inferiors de la societat. D’altra banda, com totes les novel·les picaresques, la d’Apul·leu, comparable a la de Petroni, es presenta sota la forma d’un narració autobiogràfica, el narrador de la qual és també el personatge principal.
(Veure: C. García Gual, Los orígenes de la novela, Madrid 1972.)
2. Petroni
2.1. Vida
Gai Petroni (m. Cumes 66 dC). De la vida de Petroni gairebé no en sabem res. Els manuscrits del Satíricon i els gramàtics antics atribueixen l’autoria d’aquesta obra a un individu anomenat Petronius Arbiter, Petronius, o, senzillament, Arbiter. Ara bé, els erudits que el citen no ens diuen res més. Han estat els filòlegs moderns qui, a partir del segle XVI, han volgut relacionar aquest nom amb personatges històrics coneguts. Un d’ells és el Caius Petronius de qui parla Tàcit als capítols 18-19 del llibre XVI dels Annals. Els fets relatats per Tàcit van tenir lloc l’any 66 dC.; en conseqüència, per mantenir que el Petroni de Tàcit és l’autor del Satíricon cal poder demostrar que aquest text va ser escrit abans de la data esmentada. Els arguments més importants utilitzats en defensa d’aquesta datació i d’aquesta autoria són els següents: la coincidència del cognom Arbiter de l’autor del Satíricon amb l’apel·latiu d’elegantiae arbiter (àrbitre del bon gust) que dóna Tàcit al Petroni d’època neroniana; el fet que el Petroni de Tàcit hagués viscut a la Campània, regió on transcorre una part de l’acció de l’obra; el fet que a l’obra s’esmentin personatges poc importants que van viure a l’època de Neró, com és el cas del gladiador Petraites; els temes de debat intel·lectual –el de la decadència de la retòrica, per exemple- que coincideixen amb els dels autors del segle I dC. més importants, com Sèneca i Quintilià, i la llengua utilitzada en alguns moments de l’obra –al Sopar de Trimalquió, sobretot-, que presenta moltes coincidències amb la de les inscripcions pompeianes de la mateixa època. Finalment, també s’ha defensat la datació del segle I dC. amb dades obtingudes de l’anàlisi del rerefons social i econòmic de la novel·la: l’ascens social dels lliberts, la prosperitat econòmica, la crisi del vi a Itàlia, l’aparició dels grans latifundis, la situació de desemparament legal dels esclaus, etc.
Tots els estudiosos, o gairebé tots, parteixen del pressupòsit que el Satíricon és una sàtira de l’època neroniana i que, per tant, ha d’haver estat escrita durant aquest període, ja que ningú no satiritza sobre una societat i una època que no coneix a fons.
2.2. Obra: el Satíricon
La part de l’obra que coneixem comprèn, pel que sabem, parts dels llibres 14 a 16; el que s’ha perdut és, doncs, molt probablement, una part molt més àmplia que el que s’ha conservat. Tal i com ens ha arribat, està dividida en 141 capítols, més alguns fragments inclassificables. Els materials que la integren són molt diversos, i les variacions temàtiques i formals, constants: narració, poemes, discursos, contes, epístoles, etc. Per dotar de coherència tots aquests materials, l’autor utilitza dos procediments de composició. El primer és la permanència d’un personatge central, Encolpi, a través de diferents seqüències, de vegades fortament individualitzades –pensem, sobretot, en el Sopar de Trimalquió, però també en l’episodi de Quartil·la, el de Licas i Trifena, les aventures a Crotona, en l’episodi de Circe, etc. A més a més, aquest personatge central és el narrador, ja que l’obra està escrita en primera persona. L’altre procediment compositiu a què fèiem referència és el que podem anomenar empelt, que consisteix a incloure a l’interior de la narració general unitats de sentit més petites. Aquestes unitats inserides són de dos tipus, en prosa o vers. Per això es diu que el Satíricon és una obra prosimètrica. En prosa les més importants són: la història de l’home-llop, explicada per Níceros als capítols 62-63; la història de les bruixes, explicada per Trimalquió al capítol 64; la història de l’efebus de Pèrgam i el conte de la matrona d’Efes, relatats per Eumolp als capítols 85-87 i 111-112. La majoria de vegades, però, els textos empeltats estan escrits en vers; hi ha poesies de pocs versos i dos poemes d’una extensió considerable: la Troiae Halosis (Presa de Troia), de 66 versos, al capítol 89, i el Bellum ciuile ( Guerra Civil), de 295 versos, als capítols 119-124.
L’obra és, doncs, un relat d’aventures (la majoria de vegades eròtiques) de persones corrents; sembla raonable parlar, com s’ha dit, d’una “novel·la”, per bé que el terme no és antic i que el gènere existent no tingui a l’Antiguitat una teoria perfilada. Macrobi (Somn. 1, 2, 8) considera Petroni el representant típic de la novel·la, com Menandre el de la comèdia. La novel·la té, com la Comèdia Nova, temes inventats per l’autor (a diferència dels assumptes mitològics o històrics de l’èpica i de la tragèdia). Petroni és l’escriptor llatí de prosa “fictícia” més autoritzat. No només el caràcter fictici i el tema amorós fan de l’obra de Petroni comparable a la comèdia, sinó també l’exclusivitat de la caracterització indirecta, que la diferencia de moltes novel·les actuals.
Tal com se’ns presenta en la seva forma final, el Satíricon és una obra sense precedents en la literatura grecoromana. Ara bé, els elements i les intencions de l’obra es fonamenten en la tradició. La mateixa trama utilitza el motiu d’una Odissea còmica: el Satíricon és el relat dels viatges que fa Encolpi per fugir de la ira de Priap –vegeu Sat. 139.1-, de la mateixa manera que l’Odissea és el relat dels viatges d’Ulisses fugint de Posidó. El Sopar de Trimalquió (26-78) és un exemple de literatura simposíaca, i té molt a veure amb el Convit de Plató i el Sopar de Nasidiè d’Horaci.
El recurs del jo narratiu el trobem, abans que a l’obra de Petroni, als relats de viatges –el Viatge a Bríndisi d’Horaci, una part dels Fets dels Apòstols, el Periple d’Hannó, etc.-, i a les sàtires menipees de Varró. També l’ús del prosimetre és característic d’aquesta última forma literària, creada pel cínic Menip de Gàdara i introduïda al món llatí per Varró. Això ha fet que molts estudiosos afirmessin que el Satíricon és una sàtira menipea. Ho confirma la presència de diversos motius, tòpics i recursos propis de la literatura cínica en general, i de la sàtira menipea en particular: la paròdia literària (112 per ex.), la sàtira del culte (60), la burla de les escoles filosòfiques (71), el tema de la caducitat de la vida humana (34 i passim), la condemna del luxe (Sopar de Trimalquió, passim), la idea de la necedat del culte als difunts (71), les comparacions (80, 82, etc.), la combinació d’elements còmics amb elements seriosos, l’ús burlesc de la mitologia (5), la inclusió de refranys (45, i per tot el Sopar de Trimalquió), etc.
Els temes i recursos són, doncs, els de la sàtira menipea. Ara bé, la manera de desenvolupar-los respon a un altre model: el de la novel·la. El Satíricon, en efecte, adopta la trama oberta de les novel·les de viatges i parodia obertament les novel·les eròtiques: el noi i la noia enamorats es transformen en una parella homosexual; la fidelitat absoluta dels amants de la novel·la contrasta amb les infidelitats constants d’Encolpi i Gitó; els amics fidels i desinteressats contrasten amb les traïcions d’Eumolp, Ascilt i Gitó a Encolpi, etc.
En parlar dels antecedents literaris també hem de parar esment al poema anomenat Guerra Civil (19-124). Un poema llatí no es presenta mai com una realitat totalment independent i autònoma; darrere seu hi ha tot un passat poètic que li dóna una profunditat més gran. Aquest és el cas del Bellum ciuile d’Eumolp, un dels poemes més erudits i carregats d’al·lusions de tota la literatura llatina. Els seus punts de referència més directes són la Farsàlia de Lucà i l’Eneida de Virgili. De fet Petroni el que fa és oferir-nos un esbós breu i eclèctic d’una part del material de Lucà reelaborat en l’estil de Virgili, i amb tot l’aparat mitològic propi del poeta de Màntua.
La mateixa complexitat i variació que apuntàvem en parlar dels elements que integren l’obra, la trobem en la llengua utilitzada. Una distinció molt sòlidament establerta és la que divideix els personatges de la novel·la en cultes i incultes. Efectivament, l’estudi detallat de la llengua del Satíricon demostra que uns personatges –els que anomenem incultes- utilitzen moltes més paraules i construccions divergents de l’ús literari que uns altres- els que anomenen cultes. La llengua del narrador, Encolpi, normalment és correcta i en alguns moments fins i tot elevada; els vulgarismes i altres rareses són molts escassos, i la majoria es poden justificar considerant-los canvis de registre que fa Encolpi quan es troba en companyia de personatges incultes. La llengua més elevada i elegant és la que fa servir Eumolp, tant quan recita versos com quan parla normalment. A l’altre extrem es troben els personatges del Sopar de Trimalquió, llevat d’Encolpi. Trimalció, per exemple, tot i que posseeix una certa cultura literària, compon versos (34 i 55), i s’esforça per mantenir un nivell de llengua elevat, utilitza una variant plena d’irregularitats de tota mena –sempre en relació amb l’ús literari: irregularitats en la declinació, en la conjugació, sintàctiques, vulgarismes lèxics, etc. En definitiva, el Satíricon és una de les fonts literàries més importants que posseïm per conèixer el llatí parlat del segle I dC.
El Satíricon, una simple novel·la d’aventures?
És cert que el Satíricon comporta molta acció i que constitueix una obra molt més motoria que no pas stataria, si adoptem la terminologia llatina del teatre. Però és també un llibre on s’aborden la majoria dels grans problemes intel·lectuals i culturals que existien a la segona meitat del segle I; per exemple, es comença amb una discussió ben viva entre Encolpi i el professor amb qui acaba de seguir un curs, i en el diàleg apareix el problema de la “crisi de l’ensenyament” i dels remeis a posar-hi; més lluny, Encolpi visita, en companyia d’un vell poeta, una galeria de pintura, i tots dos s’interroguen sobre la decadència de l’art que constaten a la seva època; més lluny encara, veurem com Eumolp disserta sobre la naturalesa i les estructures del gènere èpic, abans de donar la seva opinió sobre el que ha de ser, segons el seu parer, una epopeia, això és, una composició personal que no tingui menys de 295 versos. Amb aquests exemples podem deduir que Petroni escriu molt més que una obra de divertiment; es tracta de fer reflexionar, a més de fer riure; és probable que per a Petroni la reflexió estètica o literària hagi d’anar acompanyada d’una reflexió sobre els problemes socials; això és el que sembla indicar la importància donada a l’episodi del Sopar de Trimalquió, on els tres joves contemplen i escolten amb un cert esbalaïment el seu hoste i els altres convidats, tots antics esclaus, com evoquen la vida que duien a casa dels seus antics amos abans de ser afranquits: molt pintoresc i revelador per a nosaltres, car la literatura llatina proporciona molts pocs exemples de com devia ser el món dels “no lliures”; és també remarcable, com abans ja hem indicat, la “modernitat” de Petroni, l’únic escriptor llatí que ha reproduït la parla de les classes populars i que l’ha restituïda amb tanta vida que sembla un enregistrament de magnetòfon. Realisme veritable o il·lusió de realisme? La qüestió ja ha estat plantejada, i fóra excessiu de veure en aquesta obra una obra realista, si hom hi entén una mena de fotografia objectiva de la realitat: Petroni més que copiar la realitat, com tot bon escriptor, la interpreta.
Visionat del Satíricon (1969) de Fellini. Anàlisi comparativa amb l'obra llegida.
3. Apuleu
3.1. Vida
Luci Apuleu (Madaura, avui Mdaourouch, Algèria, 125 ca. – després del 170 dC.).
Coneixem la major part de les dades biogràfiques d’Apuleu a través de les seves obres, concretament per l’Apologia, les Flòrides i les Metamorfosis.
Dues generacions després de Plini i Tàcit, un gran autor ja no té necessitat de fer carrera a Roma, car neixen escenaris culturals autònoms cada vegada menys depenents de Roma.
Després del magisteri a Cartago (Flor. 18,86; 20,97), segueix una estada d’estudi a Atenes (Apol. 27) on va cursar, entre altres disciplines, geometria, música, poesia i sobretot filosofia, en especial la platònica per la qual sentia autèntic apassionament. Els llargs viatges efectuats a l’Orient devoren els béns paterns (Apol. 23; Met. 11, 27). Actua com a advocat a Roma i també com a rètor. Després treballa a l’Àfrica. A Ea (Trípoli) es casa amb una vídua ríca, i se l’acusa d’haver-la captivada mitjançant la màgia per aconseguir el seu dot. La brillant Apologia que ens ha arribat el condueix a l’absolució. Apuleu es trasllada després d’Ea a Cartago, on passa la segona etapa de la seva vida. No ha desenvolupat mai cap càrrec públic, però és sacerdot del culte imperial i sacerdot d’Isis. És un reconegut orador ambulant. Passa per mag i taumaturg. És bilingüe, per bé que només se li coneixen obres llatines.
La producció literària d’Apuleu fou intensa i molt variada, com ho testimonien les seves obres:
3.2. Obra
L’Apologia, Apulei pro se de magia liber, és un discurs judicial pronunciat en temps de l’emperador Antoní Pius i el procònsol Claudi Màxim (probablement el 158) Malgrat l’absolució, Apuleu es va veure obligat a divulgar el seu discurs de defensa, l’Apologia, per a defugir la fama de màgic i bruixot que hom li atribuïa. En la seva defensa, Apuleu està mesclant dos gèneres retòrics diferents, el demonstratiuum i el iudiciale, i aprofita a fons els avantatges que ambdós li proporcionaven.
Els fragments datables de Flòrides, una antologia de 23 fragments de discursos sobre temes diversos: polítics, literaris, filosòfics, daten dels anys seixanta, sota Marc Aureli i Verus.
Les Flòrides són una bona mostra del genus demonstratiuum, tan de moda en època imperial, tant en el seu vessant panegíric (almenys en tres discursos s’elogia els magistrats suprems de la província) com, sobretot, en el seu vessant d’exhibició. A diferència de les Suasòries o de les Controvèrsies, que, tot i essent productes de les escoles de retòrica, conserven quelcom de l’aspror judicial o una certa tendència argumentativa, aquests fragments mostren sens dubte el magisteri d’un artista de la paraula.
Quant a les obres filosòfiques, en tenim tres, per bé que les dues darreres són d’atribució dubtosa (De deo Socratis, De Platone et eius dogmate, De mundo):
De deo Socratis és una exposició de la doctrina sobre els dimonis, pròpia dels inicis del neoplatonisme.
De Platone et eius dogmate és un tractat dialèctic amb influències peripatètiques i estoiques. Constitueix una mena de breviari de la filosofia platònica.
De mundo és una imitació d’un tractat pseudoaristotèlic, que discuteix la qüestió del senyor de l’univers.
A més de les obres esmentades, n’hi ha d’altres que s’han perdut; en coneixem, però, els títols d’algunes: Hermagoras, Epitome historiarum, De arboribus, De re rustica, De astronomia, De arithmetica, De musica, De re publica, una traducció del Fedó de Plató, etc.
Però l’obra més important són les Metamorfosis o l’Ase d’or.
Les Metamorfosis, Metamorphoseon libri XI o Asinus aureus és una novel·la formada per 11 llibres.
Tenim notícies de l’existència d’un precedent, les Metamorfosis, de Luci de Patràs, obra que s’ha perdut. En canvi conservem l’obra de Llucià titolada Luci o l’ase, que pot haver servit a Apuleu com a font d’inspiració. Sigui com sigui, la novel·la té un seguit de narracions que segueixen l’estil de les milèsies, que són unes novel·les curtes d’origen grec, escrites en llenguatge ràpid i lleuger, i que tenen un cert to eròtic i sentimental. El nom els prové d’Aristides de Milet, el primer autor de milèsies que es coneix. Una altra raó d’aquest nom és que les primeres narracions d’aquest tipus s’ambientaven a Milet. El que sí és cert és que en tota l’obra es fa palesa la influència de la novel·la hel·lenística.
L’autor ens hi descriu les peripècies d’un jove que es diu Luci. El protagonista fa un viatge cap a Tessàlia (Grècia) i després d’escoltar històries de màgia i de bruixeria, a Hípata, on s'atura, descobreix que la seva amfitriona és una bruixa. Luci assisteix a la transformació d’una persona en ocell i ell vol experimentar el mateix canvi. La màgia s’equivoca i el converteix en un ase, però conservant la intel·ligència humana. Per recobrar la seva primitiva forma, Luci ha de menjar pètals de rosa. La bruixa els hi ha de dur quan es faci de dia; però aquella mateixa nit el rapta una banda de malfactors. Després de diferents desgràcies el condueixen a una cova de bandits on sent com una vella explica la història de Psique i Cupido, conte que li agrada molt. Quan ha aconseguit de fugir de la cova, passa successivament per diversos amos, uns sacerdots de la deessa Síria, un moliner, un hortolà, un soldat i un cuiner. Tots aquests personatges, com que només veuen en Luci un ase normal, parlen i actuen davant seu amb tota naturalitat, mostrant-se tal com són. A la fi, fuig cap a Cèncrees, un dels ports de Corint, i demana a la deessa Isis que li torni la seva forma humana. Aquesta li aconsella que participi en una processó que se celebrarà el dia següent, i que mengi les roses que portarà el sacerdot. L’ase aconsegueix aquestes indicacions i recupera la forma humana provocant l’admiració de tothom. Luci dóna les gràcies a la dea i s’inicia en els seus misteris. A continuació va cap a Roma, on comença la carrera d’advocat.
L’obra és d’estructura complexa. Hi ha gran diferència entre l’últim llibre, d’un fervor religiós molt personal, i els deu primers, en els quals l’autor ha anat acumulant anècdotes, descripcions i contes per satisfer el gust imaginatiu a la manera de les milèsies, però amb una doble intenció, divertida i mística alhora.
Les Metamorfosis, una novel·la iniciàtica
Les Metamorfosis són només una novel·la de divertiment, una novel·la d’aventures com tantes d’altres? Si és així sorprèn la mística del darrer llibre, el “llibre d’Isis”, impregnat d’una espiritualitat que ha estat qualificada de “precristiana”, i que contrasta fortament amb els deu llibres precedents, exempts en aparença de qualsevulla preocupació religiosa o moral. Però convé anar més enllà de les aparences i de veure que el darrer llibre, en lloc d’ocupar només el darrer lloc constitueix el resultat final. La metamorfosi en ase no és només una desventura còmica i pintoresca: adquireix un to diferent si es té en compte que per als egipcis l’ase era el símbol del mal moral i del pecat; es tractava de veure-hi, si s’era un lector iniciat, la redempció d’un pecador per part d’Isis. També així s’ha d’explicar probablement el lloc important que ocupa dins el llibre el “Conte d’Amor i Psique”, que ha de ser llegit en una perspectiva alhora platònica i isíaca, car hom hi veu Psique (és a dir, l’ànima humana) que va a la recerca de l’Amor a través d’una sèrie de proves anàlogues a les de la iniciació isíaca.
Conte de Psique i Cupido
Aquesta narració està inserida en la part central de les Metamorfosis, concretament des del capítol vint-i-vuit del llibre IV fins al capítol vint-i-quatre del llibre VI. En els antecedents grecs d’aquesta novel·la no hi ha cap conte sobre aquest tema, de manera que sembla ser una aportació original d’Apuleu.
La història comença amb una introducció típica dels contes populars: Erat in quadam ciuitate rex et regina...
De fet, l’estructura general i l’esquema és la típica de les rondalles populars i moltes vegades ha estat qualificat com el primer conte de la tradició occidental.
Però ja des de l’antiguitat es va veure en la narració quelcom més que un conte de fades, i van començar els intents d’interpretació del que hi volia dir Apuleu.
És un conte de fades, és la recuperació d'un mite antic, és una creació purament literària d'Apuleu? A hores d'ara la qüestió no està resolta i hi ha respostes per a tots els gustos.
En un primer moment s'enfrontaren dues escoles: els qui en defensaven la naturalesa religiosa de caràcter platònic i els qui en defensaven un origen popular, lligat al folklore. Els primers han tingut seguidors en època recent, quan s'ha tornat a prioritzar la qüestió del significat per sobre de la qüestió de l'origen. Els integrants de l'escola folklorista, en canvi, s'han preocupat de fer paleses les concomitàncies que el nostre relat té amb narracions populars d'arreu del món, i n'han estudiat les constants o els motius que l'assimilen a qualsevol conte. Malgrat la solidesa d'aquests estudis, els intents de reduir-lo a un relat de fades topen amb algunes dificultats: no expliquen el perquè del nom assignat a la protagonista; no justifiquen per què el paper de l'amant és assignat al déu de l'amor; menystenen l'aparició d'altres personatges amb noms simbòlics, com ara Sobrietat, Rutina, Tristesa, Voluptuositat; i, sobretot, no expliquen per què no s'han trobat traces de cap conte anterior al d'Apuleu que expliqui les peripècies de Psique i Cupido.
Altres estudiosos, volen contraposar l'essència del conte a la de mite -una qüestió no gens delimitada-, han vist en el relat no pas una narració popular sinó la transposició d'un mite d'arrel oriental. Addueixen al seu favor l'antiguitat de les representacions artístiques en què apareixen noies alades en companyia d'amorets. Tanmateix, cal dir en contra que tampoc no s'ha trobat el suposat mite, ni la representació plàstica de cap escena de la narració d'Apuleu ni, molt menys, de la història sencera, la qual cosa fa suposar-ne el desconeixement abans que fos escrita pel nostre autor.
La tendència que ha negat qualsevol interpretació religiosa o al·legòrica, defensant-ne un origen exclusivament literari, no ha tingut gaires defensors, ja que la recerca de les fonts sembla ser un carreró sense sortida.
Probablement la solució ragui a adoptar un punt de vista eclèctic que conjumini tots o alguns dels elements -folklòrics, mítics i literaris-.
Aquesta història tampoc no ha escapat de la interpretació psicoanalítica: Psique representa la consciència femenina que s'oposa per naturalesa a la consciència del fet masculí, Cupido. A partir d'aquesta premissa tots els passatges i personatges del conte són susceptibles de ser interpretats psicoanalíticament: les germanes són projeccions sobre Psique de les tendències matriarcals inconscients, les quals li arriben a produir un conflicte interior; la processó d'atxes que acompanya Psique fins a la roca representa els rituals matriarcals de les noces de mort, etc. És evident, però, que en aquest cas ja ens trobem molt lluny dels objectius d'Apuleu en introduir el relat de la seva obra.
(Vegeu introducció del Conte de Psique i Cupido de La Magrana).
Vegeu també els enllaços:
