Catul, Properci, Tibul. Ovidi: poemes elegíacs i didàctics. L’art d’estimar.
1. EL GÈNERE ELEGÍAC
1.1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
1.2. ELS POETES ELEGÍACS GRECS
1.3. EL GÈNERE ELEGÍAC A ROMA
1.3.1. Característiques formals
1.3.2. Temàtica
2. ELS ELEGÍACS LLATINS
3. L’ELEGIA LLATINA D’ABANS DE L’ÈPOCA D’AUGUST
3.1. CATUL
3.1.1. Els neotèrics
3.1.2. Catul en el context històric i literari
3.1.3. Vida de Catul
3.1.4. Obra
3.2. Gal
4. L’ELEGIA LLATINA A L’ÈPOCA D’AUGUST
4.1. CONTEXT HISTÒRIC I LITERARI
4.2. TIBUL
4.2.1. Vida
4.2.2. Obra
4.3. PROPERCI
4.3.1. Vida
4.3.2. Obra
4.4. OVIDI
4.4.1. Vida
4.4.2. Obra
1. EL GÈNERE
1.1. DEFINICIÓ
Actualment, s’anomena elegia un poema líric extens que expressa sentiments de dolor davant d’una desgràcia individual o una de col·lectiva.
Antigament, a Grècia, on va néixer aquest gènere poètic, una elegia era tota composició poètica escrita en dístics elegíacs (grups de dos versos: hexàmetre i pentàmetre) de tema variat, i recitada al so d’una flauta.
1.2. ELS POETES ELEGÍACS GRECS.
Els elegíacs grecs d’època arcaica CAL·LINOS i TIRTEU van escriure elegies per excitar el valor dels guerrers. SOLÓ va fer elegia de tema polític. MIMNERM en va fer de tema amorós. TEOGNIS li va donar caràcter moralitzant.
Segles més endavant, els poetes alexandrins, entre els quals destaquen EUFORIÓ i CAL·LÍMAC (segle III aC.), convertiren l’elegia en un tipus de poema en el qual es canten, entre nombrosíssimes al·lusions mitològiques, les alegries i les penes d’amor dels herois llegendaris.
1.3. EL GÈNERE ELEGÍAC A ROMA.
Els poetes del cercle de CATUL (primera meitat del segle I aC.) introdueixen a Roma l’elegia alexandrina, però l’elegia no arriba a la màxima esplendor fins a l’època d’August, dotada a més d’una característica subjectiva: els poetes ara canten els seus propis amors, les seves malenconies, els seus fracassos i els seus dolors, i no pas els dels herois mitològics.
L’experiència alexandrina va fornir, a través del cercle dels poetae noui, els models retòrics i formals, per bé que el poeta romà se serví de l’elegia de manera totalment autònoma i personal, seguint l’exemple de Catul, considerat el primer elegíac.
1.3.1. Característiques formals.
El gènere elegíac se situa –segons els preceptistes de l’Antiguitat– en un pla inferior a l’èpic: mentre aquell pertany al genus humile, aquest s’inscriu i és prototip del genus superbum. Per tant, l’escriptor elegíac sap que els seus poemes són nugae (“foteses, bagatel·les”) i que el llibre tan sols mereixerà –i si ho aconsegueix, haurà triomfat– el qualificatiu de mollis (“tou, tendre”).
Aquesta simple classificació genèrica implica l’acceptació automàtica d’un nivell de llengua precís –que no és el mateix de l’emprat en l’èpica, ja que està mancat dels seus solemnes ornaments, de les seves figures de dicció, etc.– i d’una mètrica irrenunciable: el dístic elegíac.
1.3.2. Temàtica.
Lirisme (en el sentit modern del terme, és a dir, expressió dels sentiments íntims que el poeta intenta compartir amb el lector) i tristesa, o almenys malenconia, són els dos trets fonamentals que caracteritzen l’elegia.
No es canta l’amor feliç, sinó l’amor-sofriment, l’amor sense pau, que provoca angoixa i dolor, la qual cosa esdevé per al poeta l’única raó de viure fins al punt que és incapaç d’experimentar altres sentiments.
L’amor està acompanyat d’alguns llocs comuns, com la bellesa de la dona estimada, una bellesa simple en Tibul, més agressiva i sensual en Properci, codificada en esquemes convencionals en Ovidi. Un altre lloc comú és la infidelitat de la dona a partir de la qual s’explica la gelosia que esperimenta clarament Catul i que és viscuda de forma dramàtica en Tibul i, sobretot, en Properci. La crítica tendeix a afirmar l’autenticitat de l’experiència amorosa de Tibul i de Properci i a negar la d’Ovidi.
Els poetes alexandrins dedicaren les seves elegies a una dona, que no era protagonista sinó només la persona a qui anava dedicada la composició, car les seves elegies se centraven, sobretot, en les experiències amoroses dels personatges mitològics. Els poetes romans, en canvi, fan de la dona la veritable protagonista de la seva passió i es limiten a amagar-ne els noms reals, sota pseudònims poètics.
2. ELS ELEGÍACS LLATINS
CAIVS VALERIVS CATVLLVS (GAI VALERI CATUL), el precursor. Catul d’una banda, és el primer poeta llatí que canta els seus propis amors i de l’altra, el primer que fa un ús abundant del metre elegíac, tot i que no és ell qui realitza la unió estreta i quasi obligatòria d’aquest tema i aquesta forma mètrica.
CAIVS CORNELIVS CALLVS (GAI CORNELI GAL), el fundador del gènere.
ALBIVS TIBVLLVS (ALBI TIBUL)
SEXTUS AVRELIVS PROPERTIVS (SEXT PROPERCI)
PVBLIVS OVIDIVS NASO (PUBLI OVIDI NASÓ).
3. L’ELEGIA LLATINA D’ABANS DE L’ÈPOCA D’AUGUST.
3.1. CATUL
3.1.1. Els neotèrics
El terme grec neóteroi serveix per a designar el que coneixem de la nova poesia a partir de Catul, i els poetes amb els quals se l’associa habitualment. També se’ls anomena noui poetae.
Gairebé tots eren oriünds de la Gàl·lia Cisalpina amb la rellevant excepció de Calvus, que era d’una coneguda família romana; eren generalment de condició social elevada, i compartien ambients, amistats, gustos i manera de viure. No pas, en canvi, posició política, perquè uns s’agruparen en contra de Cèsar i d’altres al seu favor.
Evitaren l’èpica i el drama perquè els consideraven antiquats i prengueren com a models Cal·límac i els poetes grecs hel·lenístics (Euforió), i experimentaren amb nous metres, diferents classes de llenguatges, neologismes (sovint grecs), temes novedosos (amb preferència per tot allò romàntic, exòtic i fins i tot burlesc) i un estil rebuscat.
Dels seus escrits només conservem els poemes de Catul.
3.1.2. Catul en el context històric i literari
La poesia personal, la gran aportació de Catul a la literatura llatina, implica dues característiques importants: el poeta parla de si mateix i converteix les seves vivències en objecte de poesia, i a més, tracta poèticament, des del seu punt de vista personal, qualsevol tema.
La seva poesia reflecteix les condicions polítiques i ideològiques de finals de la República; per això és canviant i contradictòria, car es tracta d’una poesia de recerca, una poesia que no coincideix amb el seu punt de partença, Alexandria, perquè incorpora elements romans, ni amb el seu punt d’arribada, Roma, perquè s’avança al seu temps.
El refús de l’èpica per part de Catul implica el refús dels valors habituals en la vida política del moment que són expressats literàriament en la poesia oficial tradicional i en els seus continuadors. El seu moviment és en aquest sentit revolucionari.
3.1.3. Vida de Catul
Catul va néixer a Verona cap a l’any 87 aC. Pertanyia a una família rica i distingida, freqüentada per Cèsar en els seus viatges cap a la Gàl·lia. Cap a l’any 61 es traslladà a Roma, on entrà en contacte amb els principals cercles literaris (cf. neotèrics). Allí s’enamorà d’una dona, de nom LÈSBIA, (segurament Clòdia, germana del tribú Publi Clodi i esposa de Q. Metel Cèler), que després li fou infidel i que atacà durament en els seus versos. Se n’anà a Bitínia amb un càrrec oficial, però no aconseguí la fortuna que esperava. Tornà a Roma i va morir molt jove, l’any 54 aC.
3.1.4. Obra
Conservem 116 poemes de Catul, recopilats en una col·lecció amb el nom de Carmina. Hi apareix l’ardent lirisme del poeta, el cor del qual viu encès per amors i odis.
La figura de Clòdia és present en nombrosos poemes, que dibuixen la crologia del seu amor des d’uns començaments idíl·lics fins a la desil·lusió final.
No se sap si l’obra de Catul és la que ell deixà o bé si ha patit alguna alteració d’ordre i contingut, i si fou un sol llibre d’antuvi, o bé eren diversos llibres els que han format el corpus actual. El que és cert és que el llibre actual consta de tres parts:
1. Poemes 1-60: peces líriques breus de metre variat. Semblen inspirats en Safo (estrofa sàfica) (estrofa sàfica 2), Arquíloc, Anacreont, Cal·límac, etc. El tema i l’estil d’aquests poemes són també variats i abarquen incidents de la vida diària, expressions d’amistat, sàtires, crítiques polítiques, poemes d’amor i fins i tot un himne a Diana. Carmina VIII.
2. El segon grup, 61-64, són poemes més llargs: el 61 és un epitalami per a un amic; el 62 una cançó de noces; el 63, un poema sobre la llegenda d’Atis; el 64 és un epili sobre les noces de Tetis i Peleu, que consisteix, sobretot, en una digressió sobre la llegenda d’Ariadna.
3. Els quatre primers poemes del tercer grup, 65-68, són poemes elegíacs més extensos; el 66 és una traducció del poema de Cal·límac "La cabellera de Berenice"; del 69 al 116 formen una successió d’epigrames en dístics elegíacs sobre una àmplia gamma de temes.
El poema 68 constitueix la primera elegia llatina de caràcter subjectiu.
3.2. GAL
Gal·lus/Gal sembla haver exercit, potser més que Catul, un paper determinant en l’evolució del gènere elegíac.
Va néixer a Forum Iulii (avui Fréjus, a la Gàl·lia Narbonense), el 69 aC. Per bé que la seva família no gaudia de la bona posició de les de Catul, Tibul o Properci, la seva amistat amb Octavià –futur August– li va permetre d’aconseguir el rang eqüestre. Precisament fou un dels encarregats de distribuir als veterans les terres confiscades l’any 41-40 aC.; entre elles, les de la família de Virgili i les de Properci.
Per aquestes dates ja havia viscut el seu amor apassionat per la mima Volúmnia Citèrida –més coneguda amb el pseudònim de LICORIS– i ja s’havia donat a conèixer, entre d’altres obres, amb quatre llibres d’elegies eròtiques a la seva estimada, dels quals a penes tenim notícia, car només ens ha estat transmès un sol vers (un pentàmetre: uno tellures diuidit amne duas).
Pren com a model de les seves elegies el poeta hel·lenístic Euforió de Calcis, conegut pel seu obscurantisme.
4. L’ELEGIA LLATiNA A L’ÈPOCA D’AUGUST
4.1. CONTEXT HISTÒRIC I LITERARI
La pau i la prosperitat, que arriben amb la fi de les guerres civils, foren propícies per al floriment de la millor poesia llatina: és l’anomenat segle d’August. Les circumstàncies socials van permetre que una bona part d’aquesta poesia es creés a l’entorn de dos cercles literaris, patrocinats –cadascun d’ells– per patricis de gran prestigi i propers a August. Un d’ells, Messala Corví, protegia poetes com Tibul, Lígdamis o Sulpícia; més tard, el jove Ovidi. L’altre, el gran Mecenàs, acollia l’activitat de Virgili, Horaci o Properci. Les creacions del cercle de Messala semblen haver estat recollides en un “cançoner” unitari conegut amb el nom de Corpus Tibullianum, pel fet que fou Albi Tibul l’autor de més pes dels que s’hi inclouen.
4.2. TIBUL
4.2.1. Vida
Les poques dades biogràfiques de què disposem les devem al De uiris illustribus de Suetoni. Va néixer a Gàbios cap al 55 aC. Com Catul, la seva família també era rica; a diferència del poeta de Verona, eren, a més, ciutadans romans i de rang eqüestre. Tingué oportunitat de formar part de l’entorn de Messala Corví, il·lustre representant del partit republicà, que més tard participà probablement el mateix Tibul. Poc després, aquest acompanyà el seu patró a la campanya d’Aquitània (30 aC.) i també en l’expedició contra els cilicis (28-27 aC.), però una malaltia el retingué a l’illa de Corcira.
Fou, doncs, entre els poetes elegíacs, un coneixedor directe de la guerra i dels seus desastres; potser per això la seva poesia està marcada, més que cap altra, per un to clarament antibel·licista.
Va morir cap al 19 aC.
4.2.2. Obra
De Tibul es conserven dos llibres d’elegies; el primer –publicat cap al 26-25 aC., però iniciat des del 30 aC.– conté deu poemes i convencionalment se sol considerar DÈLIA (pseudònim de Plània) com la seva inspiradora, però el cert és que al costat de les quatre elegies dedicades a l’estimada, n’hi ha tres de temes variats –entre els quals predomina el seu anhel de pau i els records d’un passat senzill i feliç– i tres més que descriuen la seva inclinació pel jove MÀRATOS. Per tant, el regnat d’aquest jove en l’obra de Tibul és tan notable com el de NÈMESI– que presideix també sis de les elegies que conté el llibre II, publicat cap a l’any 20 aC.
Els temes preferits per Tibul són l’amor romàntic i els plaers de la vida al camp.
4.3. PROPERCI
4.3.1. Vida
Són poques les dades biogràfiques que es tenen sobre el poeta Sext Aureli Properci, i procedeixen bàsicament de la seva mateixa obra, sobretot de IV 1, 121-134. D’acord amb aquests versos, Properci –com Tibul– venia d’una família acomodada –fins i tot de rang eqüestre–, potser de tendències republicanes, per la qual cosa va patir, com Virgili, la confiscació de les seves propietats a l’Úmbria a favor de soldats veterans de les guerres civils, l’any 41-40 aC. Als deu anys, en morir el seu pare, la seva mare el va enviar a estudiar a Roma, amb el desig que es convertís en advocat, però, cap als quinze anys començà a dedicar-se a la poesia: primer la condescendent Licina, després la bella Cíntia, l’apartaren per sempre de l’honest futur que li havia preparat la seva mare.
Des d’aquells moments, Properci va viure febrilment la seva passió poètica, nascuda d’un amor turmentador.
4.3.2. Obra
Els quatre llibres d’Elegies que comprèn la seva obra, els va compondre i publicar al llarg d’una quinzena d’anys: el primer, escrit exclusivament al servei del seu amor per CÍNTIA (pseudònim d’una tal Hòstia), sol datar-se pels volts del 29 aC.; amb la seva publicació assolí un èxit enorme, la qual cosa li va valer l’atenció del poderós i exquisit Mecenàs; sota la seva protecció, compartí les vetllades d’un cenacle selecte, en el qual participaven també d’altres escriptors com Virgili i Horaci. Aquesta privilegiada situació li va permetre, a més, conèixer poetes com Ovidi i altres com Gal, Pòntic, etc. El llibre II va sortir poc després del 26 aC. El llibre III es va conèixer cap al 23 aC. En ambdós Cíntia continua essent el motiu central, però ja s’hi observa un cert cansament –ben notable al final del llibre III– i certa distància de la seva passió amorosa: l’estimada es converteix de mica en mica en un tòpic literari. Després, o bé perquè Cíntia no era ja un motiu suficient per a seguir incitant la seva passió amorosa, o bé perquè, en efecte, l’estimada havia mort entorn l’any 20 aC., com diuen alguns, abandonà l’elegia amatòria que tanta fama li havia donat, i es va permetre algunes incursions en l’elegia de caràcter patriòtic i etiològic. El IV i el darrer dels seus llibres, on es recullen aquestes noves maneres poètiques –tot i que hi consten encara elegies de sabor molt diferent a propòsit de Cíntia, la 7 i la 8– no fou publicat fins al 16 o 15 aC., probablement arran de la mort del poeta.
Les vides de Tibul i Properci van córrer paral·leles: ambdós arribaren a Roma des de la meitat nord de la Península Itàlica, nascuts de famílies amb recursos i rang social; participaren en els cercles literaris i socials més distingits de l’Urbs; narraren alhora –i amb influències mútues– les seves experiències amoroses; van morir joves, a poca distància l’un de l’altre. Es van conèixer, sens dubte. Es degueren llegir i imitar. I, malgrat tot, mai no s’esmenten. Potser entre ells hi va haver enveges i malevolències. La posteritat va voler que seguissin units i se’ls compara habitualment. Al classicisme de Tibul s’oposa l’alexandrinisme de Properci; a la inclinació pel món camperol del primer, respon la profunda vinculació a Roma del segon...
Les elegies de Properci són molt més breus, en general, que les de Tibul; la seva originalitat rau en l’elecció conscient d’un únic tema –relacionat adés amb l’amor per Cíntia, adés amb la temàtica patriòtica– i el seu desenvolupament intens al llarg del poema. Però se l’acusa d’abusar dels assumptes mitològics, que donen, segons el parer d’alguns crítics, un to erudit i fred a la seva poesia d’amor.
4.4. OVIDI (180px-Ovidi.jpg)
4.4.1. Vida
L’any 43 aC. va néixer a Sulmona, en una vall dels Apenins a l’est de Roma. Les dades biogràfiques del poeta es poden extreure dels seus propis poemes, com Tristia 4, 10. La seva família pertanyia a l’ordre eqüestre, i fou educat a Roma; per desig del seu pare, estudià retòrica amb la idea d’exercir l’advocacia, però el seu gust per la poesia l’acabà apartant del dret.
Ovidi tingué ocasió de compartir –tot i que per poc temps– cercle literari amb Tibul i certa amistat amb Properci. I on ells havien deixat l’elegia eròtica la reprengué el poeta de Sulmona, amb efectes tan brillants com desastrosos per al cultiu del gènere, ja que la perfecció literària que va saber imprimir-li fou la causa, sens dubte, del seu esgotament.
L’obra eròtica d’Ovidi és producte més d’una voluntat literària que no pas d’una veritat viscuda, impressió a la qual contribueix el fet que el mateix poeta declara, al començament del llibre I, que primer fou el desig d’escriure i després la raó per escriure, ja que Cupido l’obligà a tractar l’amor i per això caigué enamorat, mentre que en el cas de Properci succeïa justament el contrari: primer s’enamorà de Cíntia i després sorgí la necessitat d’escriure. La poesia elegíaca d’Ovidi és, doncs, pura literatura.
Morí a l’exili l’any 17 dC.
4.4.2. Obra
La carrera poètica d’Ovidi està marcada per tres grups d’obres que corresponen a tres períodes successius: poemes eròtics, poemes didàctics i poemes elegíacs. També va escriure una tragèdia, Medea.
Les obres de joventut són aquelles que Ovidi va escriure des del 15 aC. fins al 2 dC., és a dir, entre els 28 i els 45 anys.
- Els seus Amors, cinc llibres d’elegies eròtiques que segueixen el camí de Gal (els quatre llibres seus tenen el mateix nom), Tibul i, sobretot, Properci estan destinats a celebrar la seva passió per CORINNA, nom fictici d’una estimada que només existia en la seva fantasia, segons l’opinió de la majoria de crítics.
- Les Heroides constitueixen una col·lecció de vint-i-una epístoles poètiques que dirigeixen les més famoses enamorades als seus respectius marits o amants absents: Penèlope a Ulisses, Dido a Eneas, Hèlena a Paris, etc.
- L’Art d’estimar, en aquest cas, per bé que el tractat estigui escrit en dístics elegíacs, no estem en presència d’elegies com les de Tibul, les de Properci o les contingudes en els Amors del mateix Ovidi. La relació genèrica més estreta s’ha d’establir amb la poesia didàctica, tot i que en refusi el metre i que aparegui constantment un to paròdic.
L’Art d’estimar consta de tres llibres, organtitzats de la manera següent: els dos primers estan destinats a ensenyar als homes com i on poden trobar i conquerir les dones i com han de mantenir, després, el seu amor, d’acord amb el programa traçat pel mateix poeta. El tercer tracta de la mateixa matèria, però, en contraposició als dos anteriors, són ara les dones les destinatàries del magisteri del poeta. (Llegiu introducció a la lectura de l'Art d'estimar).
L’activitat literària de caràcter doctrinal no es limita a l’Ars amatoria (Art d'estimar), ja que, formant conjunt amb aquest tractat, en va compondre dos més, el primer sobre els cosmètics que han d’emprar les dones per a mostrar-se belles, Medicamina faciei femineae, i, el segon, com a resposta i, en certa manera, complement de l’Art d’estimar, els Remedia amoris.
La publicació d’aquestes obres, i en particular la de l’Art d’estimar, havia de comportar anys després greus conseqüències al seu autor, ja que, segons confessió del mateix Ovidi en diferents llocs de Tristia, aquesta obra fou un dels pretextos, juntament amb un error mai no aclarit, emprats per August per a condemnar-lo a la relegatio perpetua, a la Mar Negra, el 8 dC.
Les obres de maduresa, els poemes didàctics, són les que va escriure Ovidi des de l’any 2 fins al 8 dC., és a dir, entre els 45 anys i l’exili.
- Les Metamorfosis. És el poema més important d’Ovidi i una de les obres més notables de la literatura universal. Consta de 15 llibres, en els quals es narren nombroses transformacions d’herois i de personatges històrics en animals, vegetals, constel·lacions, etc.(imatges), des del caos primitiu fins a la transformació de Juli Cèsar en astre. Malgrat la diversistat d’episodis que ens narra, l’obra sobresurt per la unitat que es manté a través de tota ella i per la gran riquesa de procediments que utilitza en les descripcions. Durant segles ha servit de manual de mitologia i de font d’inspiració d’escriptors, pintors, escultors i músics.
- Fastos. Aquesta obra restà inacabada a causa de l’exili. Ovidi hi passa revista a les festes religioses i nacionals del calendari romà. Només en va escriure sis llibres, que corresponen als sis primers mesos de l’any. Intenta emular les Elegies nacionals de Properci i l’Eneida.
Les obres d’exili, poemes elegíacs sobre el dolor i la tristesa, són les que va escriure durant els nou anys d’exili que van precedir la seva mort.
Una de les causes del seu exili ja ha estat apuntada a propòsit de l’obra l’Art d’estimar. L’error, al qual Ovidi es refereix superficialment, però insistint en el fet que no era un scelus, s’ha relacionat amb la família Júlia a la qual pertanyia August. Sembla ser que o bé Ovidi estigué implicat en els adulteris de la néta d’August, Júlia, també desterrada el 8 dC. o bé va saber de l'existència d'alguna conspiració contra l'emperador August.
- Tristes. Són cinc llibres d’elegies escrites a l’exili, en les quals conta les seves desventures, però sense esmentar-ne el destinatari. Són com unes memòries en les quals Ovidi explica el seu passat i on recorda amb amargor la felicitat i l’envejada posició d’altres temps. Al primer poema, el millor de l’obra, ens explica la darrera nit que va passar a Roma abans d’anar cap a l’exili.
- Pòntiques. Ovidi hi escriu sobre el mateix tema i les mateixes circumstàncies que exposa en l’obra anterior, però van destinades a la seva esposa Fàbia i als seus amics tot demanant-los la seva intercessió davant d’August, el qual eleva al rang d’un déu, perquè li perdoni el càstig.
Per a TIBUL caldria llegir:
Llibre I, 1, vv. 45-51 (FBM) = vv. de Goethe, Elegies romanes, XVIII.
Llibre I, 5, vv. 1-19 (FBM). S'hi pot veure reflectit el tòpic del seruitium amoris.
Llibre I, 9, vv. 75-80 (al·lusió a Màratos).
Llibre I, X. Tot el poema sencer, a través del qual és fàcil de qualificar-lo com a poeta de la pau.
Per a PROPERCI caldria llegir:
