August. Política social i cultural. El cercle de Mecenàs. La poesia èpica.
La instauració de l'Imperi (1). August (imatges 1, 2)
Una vegada vençut Marc Antoni, Octavi esdevingué l’únic amo de Roma. Després d’un segle de guerres civils, la república estava a punt de conèixer un llarg període de pau interna a costa, però, de perdre definitivament la seva essència: una constitució basada en el govern del senat, dels magistrats i del poble. La gent, cansada d’un període bèl·lic tan llarg, acepta fàcilment el nou sistema de govern: el règim imperial, que hauria de basar-se en un govern de caire monàrquic exercit per una única persona i que duraria fins l’any 476 dC. De fet, l’extensió de l’imperi feia inoperant una política de majories, basada en el govern del senat i d’uns cònsols anuals, i exigia una presa de decisions personals. Igualment, el senat estava molt desprestigiat, després de no haver estat capaç d’aturar el cicle de lluites civils, l’antiga aristocràcia republicana anava desapareixent a poc a poc.
Amb tot, Octavi, tenint en compte l’experiència anterior de Juli Cèsar, que havia volgut anorrear el poder de les institucions republicanes i que havia estat assassinat, respectà la constitució existent, però anà buidant les institucions de poder polític. Paral.lelament, ell va anar assumint-lo tot, a base d’acumular títols i càrrecs. Fou nomenat Augustus, és a dir, “venerable”, epítet amb el qual ha passat a la història; imperator, o sigui, “cap permanent de l’exèrcit” i, a partir d’ara, sinònim d’emperador; princeps senatus, títol propi del senador més important, en tant que presidia les sessions, fet que li conferí tots els poders legislatius, executius i judicials; tribunus plebis a perpetuïtat per la qual cosa esdevingué el representant de la plebs; pontifex maximus, per la qual cosa passà a tenir el poder de nominar tots els membres dels col·legis sacerdotals; i finalment pater patriae.
La reforma augusta
Octavi August reformà l’organització del govern i de les províncies, endegà una política urbanística que va consistir, sobretot, a reformar i restaurar monuments malmesos i a construir-ne de nous, per tal que el nou aspecte de Roma servís per a exaltar el seu poder; tal com Cèsar, decidí construir un nou fòrum (imatges 1, 2) amb un temple dedicat a Mart, progenitor de la seva família; va recuperar moltes de les característiques de la religió antiga i posà la primera pedra del que seria el culte a l’emperador i a la seva família; finalment, va endegar un procés de moralització de la societat, restablint molts dels costums antics (mos maiorum), inaugurant una nova forma de matrimoni, penalitzant els solters i afavorint els matrimonis amb fills, etc.
Es rodejà també de col.laboradors que li feren de consellers, entre els quals cal assenyalar Agripa, gran general, company de batalla i, finalment, el seu gendre, i Mecenàs, diplomàtic i protector de literats com Virgili i Horaci.
Ara pacis (imatge), Res gestae, Mausoleu d'August (imatges 1, 2, 3).
El territori
Des de l’any 60 aC. fins a la mort d’August l’imperi s’amplià amb la incorporació dels territoris següents: Gàl·lia Cèltica (51 aC.), Àfrica nova (46 aC.), Il·líria, Egipte (30 aC.), Galàcia (25 aC.), Rècia i Nòric (15 aC.), Judea (6 dC.) i Pannònia (10 dC.). Durant els anys immediats s’hi afegiren Capadòcia (17 dC.), Mauritània Tingitana i Mauritània Cesariense (42 dC.) i Tràcia (46 dC.). Tant aquests nous territories com els conquerits anteriorment es distribuïren administrativament en províncies, els límits de les quals variaren durant l’imperi d’acord amb les necessitats de cada moment.
Aquesta gran ampliació territorial establí fronteras amb civilitzacions molt diverses i sempre molt geloses de conservar la seva independència: al nord, els bretons de Britànnia i els germànics dels territoris de la vall del Rin i del Danubi; a l’est, els parts i els nabateus; al sud, els nubis, els etíops i pobles nòmades del nord-oest de l’Àfrica.
L’any 27 aC. hi hagué una distribució de totes les províncies romanes en dos grans blocs. Unes són de sobirania senatorial, altres de sobirania imperial. Les primeres coincideixen amb els territoris menys conflictius bèl·licament i són governades per un proconsul que depèn del senat; les segones són generalment províncies frontereres i són governades per un legatus Augusti escollit directament per l’emperador.
L’ÈPICA LLATINA. VIRGILI.
1. GÈNERE ÈPIC.
2. VIRGILI.
2.1. Vida.
2.2. Obres.
2.3. L’Eneida.
2.3.1. Context biogràfic de l’obra.
2.3.2. Objectiu de l’obra.
2.3.3. Contingut.
2.3.4. Característiques principals.
2.3.5. Personatges principals
3. LUCÀ
3.1 Vida.
3.2. La Farsàlia.
3.3 Diferències amb l'Eneida: la Farsàlia com a antítesi de l'Eneida.
1. GÈNERE ÈPIC.
El gènere èpic inclou tota l'obra poètica que celebra en forma d'una narració continuada les gestes d'un o més personatges heroics de la història o de la tradició.
Una epopeia consta, per tant, de quatre característiques fonamentals:
a. és una obra llarga.
b. és una obra poètica, escrita en versos regulars: hexàmetres dactílics que Roma hereta de Grècia.
c. està dedicada a narrar les accions heroiques de determinats personatges, gestes elevades que han de comportar una dimensió col·lectiva. A l’antiguitat, l’heroïcitat no es relaciona amb l’individu sinó amb la col·lectivitat, el destí de la qual està unit al de l’heroi. El mot grec epos significa “paraula”, “discurs”, per tant, podríem dir que és èpic tot allò que val la pena que sigui narrat per tal d’escapar a l’oblit mitjançant la paraula a la posteritat. Les accions heroiques són, per tant, dignes de memòria.
El gènere històric i el gènere èpic són tots dos narratius, però l’historiador narra una acció per explicar-la i el seu text és un discurs, mentre que el poeta èpic la narra per celebrar-la i el seu text és un poema.
d. utilitza, ja sigui com a recurs ornamental o bé d’una forma més essencial, l’element meravellós, sobrenatural o, millor dit, suprahumà, la qual cosa suposa especialment en literatura la intervenció divina en els assumptes humans. Des de la nostra òptica moderna l’epopeia barreja el que és meravellós amb el real, la llegenda amb la història.
2. VIRGILI.
2.1. Vida. (70-19 a.C.)
La vida de Virgili la coneixem a través de Suetoni que en el seu De poetis va incloure’n una biografia que avui s’ha perdut. Eli Donat, inspirant-se en la biografia de Suetoni, en va escriure una altra, que és la font principal per conèixer la vida de Virgili.
Publius Vergilius Maro, Publi Virgili Maró, va néixer el 15 d’octubre del 70 aC., a la comarca d’Andes a pocs kms. de Màntua, a la Gàl·lia Cisalpina, al Nord d’ltàlia. Aquesta regió del Nord de la Península Italiana formava part d’ltàlia i gaudia de la ciutadania romana des de feia poc. Virgili provenia d’una família de propietaris ternitorials de Cremona, de ciutadania llatina.
A la vigília del seu naixement, la seva mare, Magia Polla, va somniar que havia parit un ram de llorer que, en plantar-lo, creixia de sobte fins a esdevenir un arbre adult curull de flors i fruits madurs.
El pare de Virgili procurà de donar al seu fill una educació completa. Als dotze anys va abandonar Màntua para anar a estudiar a Cremona, on va rebre les primeres lliçons i sembla que hi va viure amb els seus pares. En fer quinze anys, després de vestir la toga viril, segons era habitual, va emprendre l’estudi de la retòrica, primer a Milà i, finalment, a Roma. De totes formes, sembla ser que la tasca d’orador no li va fer mai prou el pes i que preferia la filosofia, i àdhuc les matemàtiques i l’astronomia.
En aquest sentit, es va introduir en el cercle de l’epicuri Siró a Nàpols (Catal. 5. 9ss.). De tarannà més aviat dèbil i poc dotat per a la improvisació oral, sembla que va trobar un recolzament moral en l’epicureisme que ensenyava Siró. Probablement Virgili cercava així evadir-se de la seva època, uns temps agitats, i la casa de camp de Siró li va servir de refugi. També va començar a freqüentar els cercles literaris de Roma, en els quals hi havia alguns literats nats a la Gàl·lia Cisalpina, com ell mateix.
Entre el 44-43 a.C. es trobava de nou a la Gàl·lia Cisalpina i es movia en el cercle culte d’Asini Pol·lió, governador de la província per encàrrec d’Antoni. Va començar a adquirir fama com poeta. L’any 44 aC. Pol·lió va ser expulsat de la Cisalpina pels octavians o partidanis d’Octavià, en el marc de l’enfrontament entre Octavià i Antoni.
El 41 aC. es van expropiar terrenys a la Gàl·lia Transpadana per recompensar els veterans que havien vençut els cesaricides a la batalla de Filipos. En el repartiment de terres que van exigir els veterans dAugust, Virgili es va veure privat de la finca paterna. Per fortuna Asini Pol·lió formava part de la comissió agrària i va aconseguir que Virgili recuperés o, almenys, fos indemnitzat per la pèrdua de les seves terres.
Els seus amics Alfè Var i Corneli Gal l'introduïren en el cercle de Pol·lió, de Mecenàs i en definitiva, de l'emperador, situació que li va permetre dedicar tota la seva vida a la composició literària, especialment els seus deu darrers anys, en què va compondre l'Eneida.
Quan tenia cinquanta anys i ja en portava deu treballant aquest poema èpic, va voler visitar les seus homèriques, però la seva salut no va suportar una insolació presa a Mègara. Malgrat que el van retornar ràpidament a la seva Itàlia natal, no va arribar a Roma i morí a Bríndisi el 21 de setembre de l'any 19 aC. Fou enterrat a Nàpols. En els seus darrers moments va demanar que cremessin l’Eneida, per considerar-la una obra imperfecta, no acabada encara. August, però, s’hi oposà, i va encomanar a un dels amics de Virgili, L. Var Rufus, que assumís la tasca de la seva publicació. Per tant, l’Eneida va ser publicada incompleta i sense revisar.
2.2. Obres.
A partir del moment en què entra en el cercle de Mecenàs, la vida de Virgili s’orienta definitivament cap a la composició literària: abandona la seva província natal, la Gàl·lia Cisalpina, per viure a Roma -on Mecenàs li va regalar una casa a l’Esquilí- o a Nàpols, amb el recolzament dels pacificadors d’Itàlia, August o el seu ministre Mecenàs.
Per aquells anys, 42-39 aC., alentat per Asini Pol·lió, compon les seves Èglogues o Bucòliques, deu poemes d'extrema sensibilitat i harmonia. Entre el 39-29 aC., alentat per Mecenàs, compon un poema en quatre llibres sobre el conreu de la terra, les Geòrgiques (Georgicon), poemes didàctics, dedicats als camps, a la vinya i als arbres fruiters, als ramats i a les abelles respectivament. I, finalment, entre el 29-19 aC., compon l’Eneida (Aeneis), alentat per August. Efectivament, el Príncep va saber vincular els esperits rectors de la seva època i, en primer terrne, el poeta Virgili, integrat en l’esmentat cercle cultural de Mecenàs, a la “monarquia” fundada per ell. Com veurem més endavant, l’Eneida s’escriu per glorificar la figura d’August i del seu règim polític, el Principat.
Mentre August es trobava a la Hispania Citerior, portant a terme les seves campanyes contra els càntabres (27-25 aC.) escrivia al poeta instigant-lo perquè li enviés alguna part ja escrita. L’obra va generar des de bon començament una gran expectació. L’any 26 aC., Properci anunciava al públic romà el gran poema amb els versos:
Cedite Romani scriptores, cedite Grai
Nescio quid maius nascitur Iliade (2, 34, 66)
“Obriu pas, escriptors romans, enrera, grecs:
Està a punt de néixer no sé què de més gran que la Ilíada”.
2.3. L’Eneida. (text catellà, text llatí)
2.3.1. Context biogràfic de l’obra.
El context biogràfic en el qual Virgili escriu l’Eneida està constituït per les guerres civils, que l’autor va viure de forma activa i molt intensa, i per la restauració de la unitat política i de la pau per obra d’August, que el poeta va saludar amb entusiasme com a aurora d’una nova època històrica.
2.3.2. Objectiu de l’obra.
Amb l’Eneida, Virgili pretén fer un gran poema èpic nacional i patriòtic per als romans de la seva època. L’Eneida (12 llibres i uns 10.000 versos) és concebuda com el poema èpic del poble romà, o, encara més, com el poema èpic del poble romà de l’època d’August. En efecte, a l’Eneida, per una banda, s’expliquen els orígens del poble de Roma, que es perden en la nit dels temps, poc després de la caiguda mítica de Troia a finals del segon mil·lenni aC, i, per l’altra, August és presentat com el punt final volgut pel destí del desenvolupament d’aquest poble al llarg dels segles, i la seva època, el Principat, com una edat feliç de pau i de concòrdia. Per tant, l’Eneida és una obra en sintonia amb l’esperit de la restauració moral i civil del Principat.
Per la seva banda, els orígens del poble romà es personifiquen en la figura d’Eneas, un príncep troià que fuig de la caiguda de la ciutat de Troia a mans dels grecs, errant pel Mediterrani a la recerca d’una nova pàtria, que acabarà establint en terres itàliques.
2.3.3. Contingut.
Llibre I.-Virgili situa de cop el lector in medias res, enmig de l’acció del poema. El llibre comença quan Eneas, fill de la deessa Venus i del príncep troià Anquises, que ha aconseguit fugir de Troia sotmesa pels grecs, està a punt d’arribar a Itàlia i la deessa Juno aixeca una tempesta que fa que els troians vagin a parar a la costa d’Àfrica. La flota es dispersa i només queden set naus. Venus preocupada pel destí del seu fill es dirigeix a Júpiter, el qual li assegura i promet que Eneas i la seva descendència, que és el poble romà, tindran un imperium sine fine. A la terra africana Eneas és acollit cordialment per la reina Dido, reina exiliada al Nord d’Àfrica, procedent de la ciutat de Tir, a Fenícia (zona de l’actual Beirut), després de l’assassinat del sen marit Siqueu per part del germà d’ella, Pigmalió. Dido està ocupada en la fundació d’una nova ciutat a la costa africana on establir-se ella i els seus fidels, Cartago. Per intervenció de Venus la reina Dido (1) s’enamora del príncep troià. Una de les originalitats virgilianes rau en la seva habilitat en la descripció de personatges. La tradició destaca el de Dido, una mena de concentració de caràcters d'heroïna tràgica.
Llibre II.-Un cop acabat el convit de benvinguda que Dido ofereix al seu hoste Eneas, aquest inicia el relat de les seves peripècies. Explica a Dido la caiguda de Troia i la seva fugida: els grecs usen una estratagema i deixen a la platja un immens cavall de fusta com a ofrena a Pal·las; els troians introdueixen el cavall a l’interior de Troia i d’aquí ve la seva ruïna.
Llibre III Aventures dels troians (Eneas i els seus homes fidels) en el seu viatge cap a la terra d’occident.
Llibre IV (1).- Els amors de Dido i Eneas que acaben amb el suïcidi de Dido i la fugida d’Eneas. (1 )
Llibre V.- En passar per Sicília, Eneas celebra jocs funeraris sobre la tomba del seu pare Anquises, que havia mort l’any anterior.
Llibre VI.(1) -Arriben a les costes d’Itàlia, a Cumes, on la Sibil·la li prediu el futur i li dóna accés als Inferns: allà troba entre les ombres dels herois passats i futurs el seu pare Anquises, que li revela les glòries de la futura Roma.
Llibre VII.- Eneas arriba al Laci, on estableix les bases d’un acord amb el rei del país, Llatí, que li promet en matrimoni la seva filla, Lavínia. Però Juno provoca la guerra entre el nouvingut, Eneas, i una confederació de pobles d’ltàlia, encapçalada per Turn, que desitjava unir-se en matrimoni a Lavínia.
Recorregut d'Eneas
Del llibre VII al XII es narren les guerres entre Eneas i els llatins. L’obra acaba quan Eneas mata en batalla el seu principal rival, Turn, amb la qual cosa queda lliure el camí per establir a Itàlia una nova pàtria per als troians.
Aquest és el final de l’ Eneida. Per altres tradicions sabem que Eneas funda la ciutat de Lavínium, a Itàlia, i que un fill seu, de nom Ascani, nascut de la seva unió amb Creüsa, esposa troiana que morí en la caiguda de Troia, serà el fundador d’una altra ciutat al Laci, Alba Llonga. De la dinastia reial d’Alba Llonga en formen part Numitor i Amuli, dos germans enfrontats en les seves aspiracions al tron. Numitor, l’últim rei d’Alba Llonga, és desposseït del tron pel seu germà Amuli. És coneguda la llegenda de Rea Sílvia (= Ília), filla de Numitor, la qual, després del destronament del seu pare, fou obligada pel seu oncle Amuli a fer-se vestal, per tal que la virginitat que aquestes sacerdotesses havien de mantenir intacta la privés de tenir descendència que pogués afavorir les aspiracions al tron de Numitor. Tot i així, violada pel déu Mart, infantà del déu de la guerra dos bessons, Ròmul i Rem, el primer dels quals esdevindrà fundador de Roma. Plantejades així les coses, Eneas és el primer esglaó de la nissaga troiana que acabarà fundant Roma en la figura de Ròmul.
2.3.4. Característiques principals.
L'Eneida té tres característiques principals:
a. Neix com el poema èpic nacional i patriòtic per als romans de l'època d'August, destinat a substituir els Annals d'Enni.
b. L'Eneida és un poema escrit a l'estil homèric, és a dir, que pretenia repetir la Ilíada i l'Odissea en la narració dels viatges d'Eneas i en la pintura de les seves lluites i la conquesta final del Laci. La relació amb Homer és visible tant en la forma: estructura en 12 llibres, amb una bipartició simètrica, però desconcertant (en els llibres I-VI transcorren 7 anys; en els llibres VI-XII només unes setmanes), com en el contingut: del llibre I al VI segueix l'Odissea, una epopeia de viatge; del llibre VI al XII segueix la Ilíada, una epopeia de guerra (combat dels troians contra els habitants del Laci).
La divisió en 2 parts ve determinada també pel context. Al proemi del llibre I correspon un altre proemi en el llibre VII, on l'autor anuncia el gran deure que l'espera. Les dues meitats semblen no gaire ben travades. Els sis primers llibres, atractius, ben construïts, despleguen l'acció en llocs diversos, en el decurs de 7 anys d'aventures; a partir del moment en què s'arriba al Laci, tot es bloqueja, tot conclourà en poques setmanes.
c. L'Eneida inclou la totalitat de la història de Roma, amb una escala temporal amb dos extrems: el passat i el present. Hom ha dit que l'Eneida denota les aventures d'Eneas, però connota la història de Roma i del poble romà.
En efecte, l'acció té lloc en el PASSAT, com ja hem vist, -període immediatament posterior a la guerra de Troia, on se situaria la sortida d'Eneas de la ciutat en flames, els seus amors amb Dido, la fundació de Lavínium, etc., temps passat en què Virgili estableix la relació de la futura Roma amb les ciutats de Troia i de Cartago. Aquest fet defineix l'Eneida com a epopeia llegendària.
Mitjançant la relació amb Troia, Virgili celebra els orígens antics del poble romà. D'aquesta manera Virgili aconsegueix que els orígens de l'Urbs es perdin en la nit dels temps com els de la mateixa Grècia i siguin, per tant, comparables.
Mitjançant la relació amb Cartago, l'Eneida justifica l'odi entre cartaginesos -també anomenats "púnics" i romans arran de la trobada desgraciada entre Dido i Eneas. Dido, la reina enamorada, abandonada per Eneas (incorruptible en la seva missió de donar una nova pàtria als troians, la futura Roma) i que se suïcida per amor, és la fundadora de Cartago al Nord d'Àfrica, al país dels libis, amb el seu grup de tiris o fenicis. La reina ha deixat Tir obligada per les lluites dinàstiques, en les quals el seu marit Siqueu ha trobat la mort a mans de Pigmalió, el germà de Dido. Els habitants de la ciutat s'anomenaran cartaginesos o púnics i, amb el pas del temps, s'enfrontaran a Roma en tres guerres per l'hegemonia del Mediterrani: les tres guerres púniques. En la història d'amor dissortada entre Dido, la reina cartaginesa, i Eneas, el príncep troià, del qual ve la nissaga romana, hom hi pot veure una justificació llegendària del fet històric que són les tres guerres púniques entre aquestes dues potències del Mediterrani als segles III-II aC., que són Roma i Cartago. En l'abandonament de Dido, la reina feniciocartaginesa, per part d'Eneas, el rei troianoromà, rau el germen de l'odi entre els dos pobles.
Ara bé, malgrat que l'acció de l'Eneida té lloc en el passat (temàtica central d'Eneas), Virgili aconsegueix d'establir una relació amb el seu PRESENT, l'època d'August i el seu règim, el Principat. Aquest fet converteix l'Eneida en una epopeia d'actualitat que celebra el present en el passat. Tal com ja s'ha dit, el règim d'August és presentat per Virgili com el punt final de pau i de prosperitat al qual arribarà Roma, la ciutat nascuda de la nissaga troiana d'Eneas i els seus descendents, amb el pas del segles. El nucli central, mitjançant profecies, somnis i al·lusions etiològiques, és posat en relació directa i permanent amb la glòria posterior de Roma, la grandesa de l'imperi que s'aconseguirà amb la pax Augusta i el gran edifici politicocivil de la Roma d'August. Això aparta l'Eneida del model homèric.La semblança amb les epopeies homèriques és només en la formaexterior, però no pas en el contingut profund. La significació dels relats homèrics s'esgota en ells mateixos. En canvi, el relat de Virgili és sempre susceptible d'una lectura en segon grau: l'acció passa en el passat -relacióde Roma amb Troia iCartago- (epopeia llegendària), però fa referències al present -l'època d'August (epopeia d'actualitat).
Per tal d'aconseguir aquesta "celebració" del present d'August en el passat "troià", Virgili fa ús de les visions profètiques que li serveixen per lligar el passat -les peripècies d'Eneas després de la guerra de Troia- amb el present-futur (l'època d'August).
Així, al llibre VI, Anquises mostra al seu fill Eneas la llarga filera d'herois del món subterrani (Eneida 6, 760-787 ; 788-807). En els versos 760-787 són esmentats els reis d'Alba Llonga (la fundació del fill d'Eneas, Ascani): Silvi, Procas, Capis, Numitor, Silvi Eneas.
L'enumeració continua fins a arribar a Numitor i Ròmul, el fundador de Roma.
Després el poeta reprendrà la sèrie dels reis de Roma (Numa, Tul·lus Hostili, Anc Marci, els reis etruscs vinguts de la ciutat de Tarquínia) i, a continuació, acabada la Monarquia de Roma, esmenta personatges importants de la República, fins a arribar a les ànimes dels mateixos Cèsar i Pompeu, i la seva guerra civil, al final de la República.
L'enumeració es tanca significativament amb Marcel, fill d'Octàvia, germana d'August, mort prematurament. Aquest és un dels passatges més patètics de l'Eneida. August havia donat al seu nebot M. Claudi Marcel la seva filla Júlia per muller. Pensava convertir-lo en el seu successor, perquè August no va tenir descendència masculina, però malauradament Marcel va morir als dinou anys (23 aC.).
Per tal d'establir un lligam més ferm entre Eneas/la nissaga troiana i el mateix Octavi August, Virgili exposa a més a més una relació "directa" entre la nissaga d'Eneas i la gens Iulia, a la qual per adopció pertanyia Octavi August, fent que Ascani, el fill d'Eneas, s'anomeni també Iulus.
Al costat de les visions profètiques actuen les al·lusions etiològiques (Eneida 1, 286-296; 6, 790 (i ss.) basades, per exemple, en noms de família. Virgili fa d'Ascani i de Iulus un sol personatge. Segons d'altres llegendes eren dos fills diferents d'Eneas. El poeta suposa que la gens Iulia procedeix de Iulus, que a Troia era conegut com a Ilus, nom del fundador d'Ílion (Troia), fill de Tros. D'aquesta manera la gens Iulia és una gens troiana i, per tant, C. Iulius Caesar i Caius Iulius Caesar Octauianus, August, després de ser adoptat pel dictador Juli Cèsar, són d'ascendència troiana.
Així, al mateix llibre VI, després dels reis d'Alba Llonga, Anquises mostra a Eneas la gens Iulia fins a August, presentat com un descendent més de Julus (Ascani).
Igualment, quan els troians o teucres arriben a Cartago, Venus (= Citerea) li pregunta a Júpiter pel futur del seu fill Eneas i en els seus auguris Júpiter identifica Ascani amb Julus i Julus amb August .
L'Eneida es caracteritza per la intervenció divina en els assumptes humans, remarcant la importància de la força del destí. Aquest viatge d'Eneas a Itàlia està decidit pels déus. Potser el tema del destí (fatum) és el principal aspecte en què l'Eneida difereix dels seus models homèrics. Tot té lloc segons la voluntat dels déus: Juno, esposa de Júpiter, posa tota mena d'entrebancs a Eneas; Venus, mare d'Eneas, el guia i protegeix. Eneas és definit al llarg de l'obra com a pius Aeneas; pius "que té el sentit del deure". Eneas és un heroi que ha rebut dels déus una missió que és per a ell el més sagrat dels deures. Eneas no és "ardent" com Aquil·les ni "enginyós" com Ulisses, sinó que per damunt de tot és un "home d'honor i de deure", que reuneix en la seva persona les virtuts pròpies del bon romà: uirtus "coratge", constantia "fermesa", fides "lleialtat", pietas "respecte, obediència", la qual cosa ens el fa veure de vegades com a insensible i cruel i com a un home sense voluntat. La presència dels déus en l'obra és tan clara que fins i tot, al llibre X, assistim a una assemblea de déus.
2.3.5. Els protagonistes de la història
Sense Virgili (precedit potser pel poeta arcaic Nevi, l’obra del qual ha desaparegut quasi completament) Eneas i Dido no s’haurien trobat mai. És en tot cas en l’Eneida que apareix per primera vegada la parella dels “amants de Cartago”, formada per Virgili, en haver fusionat dues llegendes, la de dos fugitius: la de Dido, que fuig de Tir, un cop mort Siqueu, per fundar una nova ciutat: Cartago, i la d’Eneas.
Eneas apareix a la Ilíada (XX, 75-352) com un dels grans combatents del bàndol troià. Demostra el seu valor en múltiples combats i és especialment protegit per alguns déus (en el cant V, quan s’enfronta a Diomedes, és auxiliat per Afrodita i per Apol·lo; en el XVIII és Posidó qui el rescata amb un núvol màgic de l’avenç mortífer d’Aquil·les). Però la grandesa mítica d’Eneas està marcada per la seva trajectòria posterior a la destrucció de Troia.
El que hauria de ser l’Aquil·les del poema és a les antípodes de l’heroi de Tessàlia; ell és el pius, el guerrer sabedor de complir una missió providencial, plenament obedient a les voluntats divines, disposat a sacrificar-ho tot, com la mateixa Dido. El primer heroi èpic que té un deure a complir és Jàson, però quina diferència entre rapir el velló d’or i el de fundar l’Imperi romà...!
Eneas (el pius Aeneas, el que té el sentit del deure, I, 544) és l’heroi que ha rebut dels déus una missió que per a ell constitueix el més sagrat i el més imperiós de tots els deures, i que està disposat a sacrificar-ho tot per a aquesta missió: en aquest sentit es podria dir que anuncia ja el “preux chevalier” de les cançons de gesta; és, per davant de tot, un home d’honor i de deure, la qual cosa no li impedeix de tenir flebleses humanes; apareix com el que podríem anomenar un heroi “positiu”, que reuneix en la seva persona les virtuts que s’atribuïen els romans.
La vida d’Eneas podria qualificar-se com un enfilall de renúncies; l’heroi ha de renunciar contínuament a un seguit de projectes afalagadors, perfectament legítims des d’una perspectiva humana, en ares d’un destí superior que la divinitat li va recordant des del començament fins al final, alhora que li’n perfila gradualment els principals trets.
Retrat d’Eneas
En la primera aparició d’Eneas en el poema, quan ell i els seus homes són assotats per una tormenta enviada per Juno, el veiem aterrit i desesperat.
El tema principal del seu argument és que desitjava haver mort amb els seus companys que moriren a Troia.
Després que la tempesta ha estat calmada per Neptú, Eneas parla als seus homes en termes alentadors, però immediatament després del seu discurs, Virgili ens diu que la seva confiança era enganyosa.
L’escena del poema es trasllada a l’Olimp, on Venus es queixa davant de Júpiter indignada del sofriment interminable del seu fill, i Júpiter li respon amb els tons serens i entusiastes de la futura grandesa de Roma. El lector queda imbuït d’optimisme i sent que amb aquesta recompensa la tasca ha de ser i serà realitzada. Però l’Eneas mortal no ha escoltat el discurs celestial i ha de continuar en la foscor, ajudat només pel vague coneixement del seu destí. La seva divina mare, disfressada, surt al seu encontre quan explora la costa on els troians han naufragat i Eneas es queixa amargament davant d’ella; en deixar-lo es manifesta en la seva divinitat i Eneas es torna a queixar de la seva dura fortuna, privat de l’afecte matern (crudelis tu quoque).
La recerca difícil i aparentment gairebé desesperada continua. Eneas contempla amb enveja les muralles de Cartago. I que lluny encara queda la seva ciutat!!!!
Hi ha també una prova molt dura que Eneas ha de suportar en el seu pelegrinatge. A l’Epir topa amb un reialme troià, a mans d’Helen i Andròmaca, que s’hi ha instal·lat, la qual cosa li provoca molta nostàlgia.
En el llibre quart està a punt de cedir a la seva felicitat personal, però la pietas, la consciència, el deure li ho impedeix.
Quan Eneas rep l’ordre diví es debat entre les ganes de marxar per tal de complir la seva missió i la sinceritat amb què s’adreça a Dido: Italiam non sponte sequor. Eneas és conscient que si digués una sola paraula de tendresa per Dido no marxaria. Per això les seves darreres paraules són un crit de dolor i els vers es trenca i queda inacabat.
El llibre cinquè és una pintura particularment patètica de com Eneas suporta una càrrega massa pesada per a ell. Comença amb una darrera mirada cap enrera, als successos de Cartago i al tràgic resultat que se’n va esdevenir; canvia a un to més alegre quan se celebren els jocs en honor d’Anquises. Ara, per primera vegada, Eneas estarà lliure de pes per uns quants dies. En actuar com a president dels jocs descansa, però immediatament arriba un altre buf de Juno que intervé per fer que les dones troianes incendiïn la flota. En resposta a la pregària d’Eneas, Júpiter apaga el foc, però Eneas, molt apeserat, considera si ha d’abandonar la missió i només es convenç de continuar quan veu l’esperit del seu pare, enviat per Júpiter. Eneas obeeix i fa cap a la mar per a l’última etapa cap a la costa occidental d’Itàlia. Un altre desastre l’espera abans d’arribar: la pèrduda del seu fidel timoner Palinur, company durant set anys de viatges.
Al llibre 6, troba l’ombra de Palinur, mort feia molt poc, de Dido –a qui parla amb tons de profund ressentiment- , paraules que contrasten amb la fredor amb què ella el rep, de Deífob, que va morir a Troia quan Eneas es va salvar. Són experiències traumàtiques personals d’esdeveniments que han caigut sobre d’Eneas només a causa de l’acceptació de la seva missió: són el preu que ha de pagar per l’èxit de Roma.
Però en aquest moment, quan sembla que el dolor d’Eneas és insuportable (especialment a causa de la seva responsabilitat personal per aquestes tragèdies) la llum comença a brillar en el món subterrani. Arriba a l’Elisi, escolta del seu pare la naturalesa de la vida després de la mort, les recompenses als virtuosos i la purificació del pecat, i després assisteix a una desfilada d’herois romans que esperen néixer –només i exclusivament- si reïx en la seva missió. Passen per davant dels seus ulls astorats –els reis albans, Ròmul i després (amb la cronologia trencada) el propi August, un segon Ròmul que tornarà a fundar la ciutat i portarà de nou l’edat d’or al Laci-. La cronologia es torna a seguir amb els reis de Roma, Brutus i els grans herois de la República, i el resum final d’Anquises compara els èxits artístics i intel·lectuals dels grecs amb el destí pràctic i polític dels romans, el de portar pau i civilització als pobles del món.
En la segona meitat del poema, l’interès es desplaça de si Eneas és suficientment fort per a complir la seva missió a la qüestió de com la complirà. Durant la major part del temps que dura la guerra al Laci, Eneas presenta una imatge de general just i ple de clemència, que es preocupa pels seus propis homes, i generós amb l’enemic. Quan Lausus intervé en la batalla per intentar salvar el seu pare Mezenci, i Eneas es veu obligat a matar-lo, està ple de dolor i de remordiments i ell mateix alça el cos del mort amb paraules de compassió. Quan l’enviat llatí demana una treva per enterrar el mort, Eneas la hi otorga de bona gana i desitja que hi pugui haver també una treva per als vius (11, 106 i ss.). Quan l'entesa per a un combat singular entre Turn i ell es viola i esclata altra vegada la lluita general, Eneas es llança enmig, desarmat i sense casc, exhortant els seus homes que controlin la seva còlera.
És totalment cert dir que Eneas odia la guerra i lluita a causa del seu deure amarg, en contrast amb Turn, que se sent molt a gust en el camp de batalla. Però Virgili, en aquesta part del poema, decideix fer un parèntesi en el seu camí per a subratllar certes relliscades d’Eneas cap a la violència. La primera s’esdevé després de la mort de Pal·lant (tal com Aquil·les immolà uns presoners en la pira funerària de l’amic Pàtrocle, Eneas immolarà els seus enemics en la pira de l’amic Pal·lant)// (A Tàrquit: Eneas, donant impuls a la llança, li travessa alhora la cuirassa i el pesadíssim escut; després li fa caure a terra el cap mentre suplicava inútilment i intentava dir moltes coses i, fent-li rodolar el tronc encara tebi, li aboca, a més, aquestes paraules amb ànim hostil: “Jeu ara aquí, tu queet creies temible. La teva excel·lent mare no et posarà sota terra ni cobrirà els teus membres amb un sepulcre a la pàtria: seràs abandonat a les aus salvatges, o se t’enduran les onades submergit en l’aigua, i els peixos famolencs etlleparan les ferides), on laconducta d’Eneas és violenta en extrem, incloent la captura de vuit enemics per al sacrifici humà a la tomba de Pal·lant (un quadre d’una barbàrie horribleque es descriu en 11, 81 i ss.). La segona s’esdevé quan Eneas és ferit (12, 441 i ss.) i les seves gestes violentes en la batalla són del tot semblants a les de Turn. La tercera i potser la més significativa de totes la trobem al final del poema. És un passatge en el qual convé aturar-nos.
Durant el combat singular entre Eneas i Turn (12, 697 i ss.) se’ns ha recordat constantment la lluita entre Aquil·les i Hèctor en el cant 22 de la Ilíada. (Il., 22, 304-5 – En., 12, 645-9; Il., 22, 209 i ss. – En., 12, 725 i ss., etc.) i som conscients que el segon Aquil·les (Turn) lluita ara contra el segon Hèctor (Eneas), però també que el resultat serà diferent del de la història d’Homer. Recordem que Eneas lluita per a venjar Pal·lant com Aquil·les lluitava per a venjar Pàtrocle, però sabem que el personatge d’Eneas és diferent, més civilitzat, més just que el d’Aquil·les.
Virgili pretenia que Eneas fos la representació de l’home a la recerca del sentit de la seva existència. L’home virgilià entén que només seguint els preceptes dels déus podrà arribar a entendre el sentit de la vida; la quies només pot arribar després del molts dolores.
La llei, dura i inexorable, que fixen els déus, imposa la renúncia, la negació d’un mateix, el sacrifici, el dolor. Per a Eneas l’acceptació d’aquesta llei divina ha significat la pèrdua de la pàtria, la pèrdua de Creüsa, d’Anquises, la renúncia i mort de Dido, la pèrdua de Palinur, de Misè, de Gaieta, la nodrissa, de tants i tants companys, moltes víctimes innocents. Les llàgrimes vessades per tots ells són llàgrimes que calia vessar per a obtenir la glòria de la gens romana, del nomen romanum.
Eneas reprimeix els sentiments humans a favor del seu deure de romà. Es transforma en una figura, en el destí de la qual es fan visibles antinòmies indissolubles: entre felicitat i deure.
Hi ha moments en què Eneas mateix té consciència de la insolubilitat d’aquestes antinòmies i es revela com una figura contradictòria, sobretot quan apareix dubtós, dolorós (IV, 361); (VI, 460: inuitus, regina, tuo de litore cessi).
Eneas és el primer gran heroi de la literatura europea que exerceix la renúncia: quan Odisseu abandona Cal·lipso o Jàson la reina de Lemnos Ipsipil, no són els herois que renuncien, sinó les dones, com s’esdevé sempre en la literatura grega: les dones renuncien o se sacrifiquen: ex: Alcestes d’Eurípides.
Eneas, però, renuncia a la seva felicitat.
Retrat de Dido
Dido, a diferència de figures femenines anàlogues de l’Odissea, posseeix una dimensió heroica com a reina o com a personatge tràgic. Dido és un personatge que recorda la Medea de les Argonàutiques d’ Apol·loni de Rodes i l’Ariadna del cant 64 de Catul. És diversa d’altres dones que apareixen en el poema: Creüsa, Andròmaca, Anna, Juturna, Camil·la, Lavínia, Amata.
Des de la publicació de l’Eneida fins avui, la història de Dido sempre ha estat la part més popular de l’èpica de Virgili (Ov., Trist., 2, 535-6). Aquí trobem la protesta més forta possible contra el sofriment aparentment sense sentit del món, i molts lectors que no s’han commogut pels ideals i valors romans el poema, com sant Agustí, vessaren llàgrimes per Dido. Aquí Virgili ens mostra com el món privat de l’individu és violat per la marxa del destí de Roma. Naturalment hi ha molt rerafons en la història –la derrota de Cartago per Roma, el triomf dels ideals estoics sobre els epicuris (4, 379-80), l’amenaça de Cleòpatra a la mateixa època de Virgili-, però bàsicament i essencialment la presentació està encaminada a fer-nos veure el sofriment personal i la tragèdia de la seva heroïna. Virgili parla amb una veu que recorda sovint el pathos dels poemes d’abandonament de Catul.
En la segona meitat del llibre 1 Virgili descriu la imatge d’una reina absolutament admirable i envejable. Dido és bella com Diana, és amable i hospitalària com els troians, molt eficient com a governant i estimada pel seu poble; ha passat per dificultats i per l’exili i ara està realitzant triomfalment el que Eneas intenta aconseguir en el futur –la fundació d’una nova ciutat per al seu poble. En les escenes alegres del banquet que ella ofereix en honor dels troians no estan absents les notes del futur desastre, per bé que és difícil d’imaginar que una persona d’aquestes qualitats pugui destruir-se a si mateixa com ho fa Dido.
La primera meitat del llibre quart descriu com es lliura completament a l’amor que hauria d’haver sabut que era impossible. La seva situació es presenta amb un fort pathos, que culmina en la pregària a Eneas (305-30) de no abandonar-la quan s’ha lliurat per complet al seu amor. Eneas respon que no és lliure de quedar-se i davant d’això Dido es transforma d’una dona patèticament abandonada en una personificació de l’odi i la venjança. En un discurs molt retòric (365-87) es distancia del seu estimat, deixa de ser un individu humà amb el qual és possible la comunicació i es converteix en canvi en una mena de fúria venjadora, un símbol arquetípic i terrorífic de l’orgull ofès i l’amarga còlera. En la seva llarga maledicció contra l’estimat (590-629) cavil·la els horrors que podia haver-li infligit (600-2) i acaba invocant els llargs anys d’història per a complir la seva venjança, exhortant tots els cartaginesos a odiar i destruir els romans si es presentava l’oportunitat algun dia.
En l’últim dels parlaments, just abans de suïcidar-se, combina ambdós aspectes del seu caràcter tràgic, en primer lloc conjurant de nou (651-8) el pathos que era el tret dominant de la primera part del llibre i tornant finalment a l’odi apassionat per l’amant que l’havia desdenyada i del qual havia de venjar-se (Dido vaticina clarament les futures guerres entre Roma i Cartago).
El que ens presenta Virgili en aquest llibre és un personatge absolutament desfet i destruït per la pressió d’unes circumstàncies de fet insuperables.
El poema és ple d’altres morts lamentables: Pal·lant, caigut en el primer combat (X, 508); Lausus, que mor per a defensar el pare (X, 821-32); Euríal i Nis (IX, 481-97); Camil·la, reina dels Volscs (XI, 799-831), Misè, Palinur.
Altres protagonistes
Turn, en la seva ombrívola predestinació a la mort, és una creació virgiliana significativa i típica.
El paper de Turn és, en certa manera, semblant al de Dido, en tant que també constitueix un obstacle per a la missió romana. És orgullós i violent, lluita per la seva pròpia glòria i reputació, a diferència d’Eneas que lluita perquè ha d’establir la pau i portar la civilització. Eneas lluita un bellum iustum, Turn no. Exemples de la violència i l’arrogància de Turn són aquests: mort de Pal·lant.
La seva orgullosa confiança el du a una conducta arrogant (hybris) que no agrada als déus.
En el moment en què la derrota i el desastre l’envolten, se’l veu reduït a una perplexitat total, l’heroi tràgic sota la pressió massa forta de forces diverses, ja no és amo de si mateix.
Immediatament abans de l’escena final, Júpiter encomana a una de les Fúries que vagi a la recerca d’una òliba que faci xocar les seves ales en el rostre de Turn i ens recorda la solitària i atemorida Dido. Aquest record dels esdeveniments del llibre IV es reforça immediatament quan Juturna diu adéu al seu germà amb frases i termes que recorden el comiat d’Anna a la seva germana.
Les darreres escenes de la tragèdia de Turn es relacionen d’aquesta manera amb la tragèdia de Dido.
Els Olímpics formen part també de la maquinària del poema i permeten a Virgili de reflexionar sobre la relació dels éssers humans amb els poders superiors a ells.
Juno, deessa protectora de Cartago (I, 12-22), responsable directa de gran part del sofriment que hi ha en el poema....
Venus és una estranya mescla de la deessa-mare protectora que té cura dels seus fills, d’Eneas i de tots els romans.
Tradició manuscrita
Tenim notícies de l’existència de nombrosos mss. Virgilians a les biblioteques monàstiques i catedralícies de Catalunya a partir dels segles XI i XII. Urgell, Ripoll i Vic disposen d’exemplars preciosos; fins avui només ha arribat el còdex 197 de l’Arxiu Episcopal de Vic, escrit en minúscula carolina del segle XI, el ms. de Virgili més antic conservat a Espanya.
Al costat d’aquest n’hi deuria haver d’altres, com els 2 mss. de Virgili que registra un catàleg de la biblioteca del monestir de Ripoll l’any 1046, o el Virgili complet catalogat a Santa Maria de la Seu d’Urgell el 1147.
Virgilius Vaticanus, s. IV, Vat. Lat. 3225.
Virgilius Palatinus, s. IV, Pal. Lat. 1631.
Virgilius Romanus, s. V-VI: Vat. Lat. 3867.
Selecció de textos de l'Eneida
Llibre I ( 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12)
Llibre II ( 1, 2, 3, 4, 5 )
Llibre III ( 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 )
Llibre IV ( 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 15)
Llibre V ( 1, 2, 3, 4 )
Llibre VI (1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16)
Llibre VII (1, 2, 3, 4, 5)
Llibre VIII ( 1, 2, 3, 4, 5)
Llibre IX ( 1 ,2 , 3, 4, 5)
Llibre X ( 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10 )
Llibre XI ( 1, 2, 3 )
Llibre XII (1, 2, 3, 4, 5)
 |
Caesar Augustus : memòria i imatge al bimil·lenari de la seva mort |
